Torna-la a tocar, Jack

Em pregunto si néixer prematurament dins l’ascensor d’un hospital pot portar sort, talent i bonhomia. Si fos així,  Jack Lemmon en seria la prova. 
Anem per parts: el títol de l’article pretén deliberadament evocar la pel·lícula Casablanca, de Michael Curtiz, però també a la de Woody Allen, Play it again, Sam. Enguany totes dues produccions cinematogràfiques celebren aniversaris, la primera els 80 anys i la segona els 50. 
Torna-la a tocar, Jack m’ha semblat un títol  adient pel fet que el protagonista d’avui, Jack Lemmon, a banda de ser un extraordinari actor era molt bon pianista, una habilitat que havia après de manera autodidacta. Va arribar inclús a tocar el piano al Old Knick Music Hall de Nova York posant música a pel·lícules mudes.  
I quan dic allò de l’ascensor de l’hospital servint de manera improvisada de sala de parts, era perquè un 8 de febrer del 1925 la senyora Mildred Burguess,  de visita a un centre mèdic de Boston per seguir el curs del seu embaràs, no va tenir  temps de trepitjar el consultori del ginecòleg. Amb set mesos de gestació, la criatura naixeria dins de l’ascensor mateix; un nen a qui posarien el nom de John Uhler Lemmon III seguint la tradició familiar, ja que el seu pare era, naturalment, John Uhler Lemmon II. És probable que aquest episodi sigui una llegenda més de les moltes que corren,  però el que sí que és cert és que en aquell aparell elevador hi ha col·locada una placa on diu “Aquí va néixer Jack Lemmon”, qui l’any 1947  es llicenciaria en Art Dramàtic a Harvard arribant a ser president del Hasty Pudding, el selecte club d’estudiants de la prestigiosa universitat  nord-americana.  
A mi Jack Lemmon sempre m’ha fet riure o sentir pena pel tipus a qui dona vida a la pantalla.  Veure’l a Some Like it Hot, traduïda a Espanya com Con faldas y a lo loco, em va  fer trencar de riure al marge de gaudir de la sensual Marilyn en el paper de  Sugar Kane que canta i toca  l’ukelele en una orquestra femenina que aixeca  els ànims als homes presents al local on actuen.
Aquesta va ser la primera col·laboració de Lemmon amb els genials Billy Wilder com a director i I. A. L. Diamond com a guionista. En canvi, a The Apartment, sento autèntica llàstima del  bonàs  de C. C. Baxter. No m’estranya que Wilder, després de Some Like it Hot el volgués a sis pel·lícules més totes elles inoblidables. Per cert, Avanti, filmada entre d’altres espais italians, a l’illa  d’Ischia, enguany  fa 50 anys. 
I parlant d’aniversaris, no podem passar per alt el de la seva segona dona, l’encisadora  Felicia Farr, que aquest 4 d’octubre complirà 90 anys i que va ser companya de Jack fins que aquest va morir el 2001 a Los Angeles. I no surt París aquesta vegada? I tan que sí!!! Lemmon i Farr es casaven a la capital francesa un 17 d’agost de 1962,  en aquells moments escenari del rodatge d’Irma la Dulce  on Lemmon i la sensacional Shirley MacLaine tornen a treballar a les ordres de Billy Wilder qui, recordem-ho,  fa vint anys que ens deixava a Beverly Hills. La banda sonora d’aquesta gran pel·lícula la compondria André Previn, un dels millors directors d’orquestra de la segona meitat de segle XX  que va estar casat nou anys amb Mia Farrow.
I no puc acabar sense recordar allò que potser hagués obligat al beatle John Lennon a canviar-se el nom. Resulta que un productor de Broadway va suggerir al nostre actor, que començava a despuntar, que es posés Lennon en lloc de Lemmon, que sonava a cítric. “De cap de les maneres”, va respondre. “Només accedeixo a canviar John per Jack!” I és que com diu Daphne al final de Some Like it Hot, ningú no és perfecte!