“Torna sobre tu mateix i mira. Si no veus encara la bellesa en tu, fes com l’escultor d’una estàtua que ha d’arribar a ser bella: lleva això, grata allò, poleix, allisa, fins que treu del marbre una bella figura. De la mateixa manera tu també lleva el superflu, redreça el que està tort, neteja el que està entelat per a fer-ho brillant, i no cessis d’esculpir la teva pròpia estàtua fins que es manifesti la resplendor divina de la virtut, fins que vegis la temprança asseguda en un tron sagrat”. 
Aquest fragment pertany a les Ennèades, la col·lecció d’escrits de Plotí, recopilats i editats pel seu deixeble Porfiri. Plotí va ser un filòsof grec, del segle III, místic i asceta, fundador del neoplatonisme. L’obra i el pensament de Plotí va tenir una gran influència en Sant Agustí, i tota la cultura occidental. Entre les moltes virtuts de Plotí, destacava la seva caritat amb els nens orfes, als quals acollia i educava.
A les Ennèades, Plotí defineix la nostra vida com una obra d’art. Som éssers únics i irrepetibles i com a “escultors” anem donant forma i modelant la nostra ànima. Com ho podem fer? El primer pas és mitjançant la meditació, per arribar a l’autoconeixement i poder destriar en què podem i hem de millorar. “Mira dins teu. A dins hi ha la font del bé, i tornarà a brollar si continues cavant.” (Marc Aureli).
El segon pas és demanar ajuda a Déu i posar-nos en acció. Plotí argumenta que el treball de l’escultor no consisteix a afegir, sinó a extreure’n, a eliminar la matèria que envolta la bellesa oculta. Hem de treure, raspar i polir tot allò que enfosqueix la nostra vida, perquè irradiï en nosaltres la llum que tots portem dins nostre. Som com un diamant en  brut que cal polir perquè pugui brillar.
Per què no lluitem per treure la millor versió de nosaltres mateixos? De vegades no cal afegir, sinó treure. Cadascun de nosaltres sap el que ha de cultivar i el que ha d’eliminar. La nostra vida és com un camp, que si no es treballa i es llaura, pot omplir-se de males herbes i amagar la bellesa i la bondat que tots posseïm.
Com podem modelar la nostra ànima? Doncs, senzillament, apropant-nos a Déu. L’home és cos, ànima i esperit. L’ànima i l’esperit formen el nostre ésser interior. L’ànima és la que conté la nostra personalitat, les nostres emocions i els nostres pensaments, és a dir, tot allò que conforma el nostre caràcter, mentre que l’esperit és la part que es connecta amb Déu i es deixa guiar per Ell. 
Quan vivim “segons l’esperit”, de mica en mica, la nostra ànima es transforma, reflecteix l’amor de Crist i això incideix directament en el nostre caràcter i comportament. Aflora l’empremta que tenim a l’ànima per la nostra filiació divina: l’ADN diví del nostre esperit. Tal com diu Sant Pius de Pietrelcina, en anar-nos buidant de nosaltres mateixos ens deïfiquem i omplim de Déu.
Sovint sembla que volem canviar el món i canviar els altres, però ens oblidem del més important: ocupar-nos de la nostra vida, de la qual som únics responsables. No ens podem preocupar per tot el que passa a “l’exterior” i no ocupar-nos del nostre interior. Només podrem incidir en els altres, en la mesura que nosaltres modelem la nostra ànima. Som responsables de fer la millor versió de nosaltres mateixos per poder oferir-la al nostre proïsme com a font de llum divina i de l’amor de Déu.
Moltes vegades carreguem la nostra vida d’objectius per complir, fites per assolir, però ens ocupem realment de nosaltres mateixos? De “cultivar-nos” mentalment i espiritualment? De ser cada dia una mica “millor”? Ens preocupem realment del nostre “ésser”, de la nostra essència o només desitgem “estar” “figurar” i “aparentar”?
Diuen que les darreres paraules de Plotí, abans de morir, se les va dirigir al seu metge i deixeble, Eustaqui: “Esforça’t per reconduir el que de diví hi ha en nosaltres al que hi ha de diví a l’univers”.