Tornada

El 2020 segurament costarà d’oblidar, però tinc la sensació que se’ns acaba l’any a marxes forçades. Suposo que haver passat tres mesos tancats a casa hi té a veure. Però bé, ens hem llevat i com aquell qui res ens hem adonat que ja som setembre. Un mes que alguns bategen com el dilluns de l’any. Aquell mes en què la paraula tornada es fa protagonista. Tornada a la feina, tornada a l’escola, tornada a la rutina... I tornada del coronavirus, encara que certament, potser mai ha acabat de marxar. Aquells dies que vam passar sense positius semblen ara un miratge. Aquell estiu que tots plegats anhelàvem de tranquil·litat i certa normalitat haurà estat un estiu, com la primavera, estrany, en el qual haurem hagut de conviure amb aquesta nova normalitat que ens trenca esquemes, que reclama renunciar sovint a allò que tant ens agrada i que és la vida social, que ens ha fet portar mascareta per anar a la platja i mantenir les distàncies –sovint reclamades, ho he d’admetre– amb la tovallola dels veïns. I ara comencem a albirar les portes d’una tardor que ja ens havien advertit que podia ser dura en l’àmbit sanitari, però que si mirem com hem tingut l’estiu, potser ens porta una perspectiva pitjor. Perquè era ara que el virus havia de tornar amb més força. L’esperança és veure que tots els països semblen estar molt més preparats per fer front a les envestides d’un bitxo que ja ens comença a treure de polleguera. Mirarem d’afrontar la tornada –l’oficial, perquè n’hi ha que ja fa uns dies que hem deixat enrere la desconnexió– amb optimisme i adaptant-nos per tenir un dia a dia el més normal possible.