M'acabo d'asseure al meu escriptori, davant de l'ordinador, per a escriure aquest article, el número 231 des que vaig començar fa deu anys ja. He intentat sempre, dins de les meves possibilitats, tenir i mantenir una mirada crítica sobre el món que m'envolta, sent conscient que formo part d'aquest món i que, segurament en moltes ocasions, soc responsable amb les meves accions de les coses que critico. Mea culpa. Al final, som humans i com diu la frase, la cabra sempre tira a la muntanya. Tinc un col·lega que diu que només qui fa sap el que costa fer. I té raó. L'aplicació pràctica d'això seria que ens centréssim més a lloar el que ens agrada en lloc d'injuriar el que no. Perquè tot costa molt i des de fora, les coses sempre es veuen d'un altre color. Però, com sempre... la cabra. Per què? Perquè és més fàcil. Ja sabeu, això de la palla en l'ull aliè i bla-bla-bla. Imagino que tot seria molt més agradable i el nostre ecosistema de relacions, que ara és virtual, no seria un femer en el qual la gent busca vomitar les seves frustracions. Però bé, tampoc ens transformarem en naïfs de la nit al dia. Així i tot, hauríem d'intentar-ho. Almenys, és el que em proposo per a aquest nou any que està a punt de començar. Perquè si continuo criticant el que no m'agrada, l'única cosa que aconseguiré és agregar una mica més d'aquest material marró i que fa una olor fatal, però en forma de paraules. I potser el que hauríem de fer és enfocar-nos més en el que ens agrada, això que ens fa bé, això que ens suma, això que ens lliura moments de felicitat. Perquè per a tota la resta, ja tenim a la vida mateixa. Ja que, què seria aquesta vida sense la passió, sense la motivació, sense la necessitat de millorar o d'intentar aportar una cosa nova? No estic segur que ho sapiguem del tot, perquè la dinàmica ens porta pel mateix camí sempre, i fa que ens costi veure aquesta biga que tenim clavada en el front. Sí... aquí mateix, entre els dos ulls. Enguany que comença, intentaré canviar la mirada per a buscar, i si tinc sort, trobar, aquests raigs de llum que ens serveixin per a avançar, per a mirar cap endavant. Ja sabem que no tot el que brilla és or, però almenys, hem de deixar que si el que ens toca trobar és carbó, que sigui per la mateixa naturalesa de les coses i no perquè decidim ficar el cap dins d'una mina. Perquè si és així, resulta gairebé obvi que el que trobarem serà negre, mirem cap a on mirem. Encara que, a vegades, aquesta manera d'actuar sigui conseqüència que preferim fer-nos trampa al solitari en lloc de triar una altra pila de cartes. La dinàmica, la rutina, tot es pot canviar... si volem. Però per a saber-ho, abans hem d'estar disposats a acceptar les conseqüències de les decisions que prenguem. I per a això, fa falta una mica més que simplement un parell de naips.
