Tornar del mès enllà

M’agrada pensar. Soc d’aquells a qui fa riure allò de deixar la ment en blanc. De tant en tant, perquè pensar pot arribar a ser un exercici esgotador. Com que no en sé, em conformo mirant a la televisió un d’aquells programes que et fa vergonya dir que te’l mires, d’aquells que de ben segur farien que et sortís un encefalograma gairebé pla si et posessin uns elèctrodes. D’aquells que només exigeixen que te’ls empassis sense criteri. Això o obrir el YouTube sense grans expectatives.

És el que vaig fer, com moltes altres vegades, un dia que estava a punt d’anar-me’n a dormir, vist el nivell de les propostes de la caixa tonta. Em va cridar l’atenció el títol d’un vídeo extret de la televisió pública suïssa: EMI, je reviens de l’au-delà, que en català vol dir torno del més enllà. Vaig saber en aquell punt que de ment en blanc, un cop més, res de res. He de dir que sempre he pensat que no tot s’acaba quan mor el cos. Però el prestigi que envolta tot allò que ve del país alpí m’hauria provocat la mateixa curiositat si hagués pensat que la mort és sinònim de final. Els vells li’n deien traspassar, al fet de morir, cosa que literalment significa anar d’un lloc a un altre. Por algo será.

Premo el botó de reproducció i m’adono que es tracta d’un programa de qualitat que tracta el tema a través d’experiències personals, opinions de metges i de prestigiosos científics que es resignen: no es pot negar l’existència de les anomenades experiències de mort imminent. Les famoses vivències de persones que han mort clínicament però que tornen entre els vius i ho expliquen. Els relats tenen molts punts en comú: l’excorporació, és a dir, l’abandó del propi cos; la revisió dels moments més importants de la teva vida adonant-te del que vas fer sentir a qui t’envoltava en aquell moment, i el túnel fosc amb una llum al final que et proporciona un sentiment de benestar i d’amor incondicional, universal, li’n diuen tots.

La incredulitat és el primer que t’assalta, malgrat siguin testimonis de persones aparentment amb el cap ben moblat. Però la incredulitat inicial evoluciona cap al dubte raonable quan científics com el cardiòleg holandès Pim van Lommel, que ha publicat a The Lancet, expliquen que han estat testimonis de desenes de situacions així i que centraran els seus estudis en aquestes experiències de mort clínica reversible per tal d’extreure’n una explicació racional primer, i menys científica al final. Hi ha res més pragmàtic que un metge? És la pregunta que atorga un grau de veracitat a tot allò.

A mesura que vaig veient els vídeos, em torna al cap un altre reportatge. Analitzava el mateix, i hi sortia un cirurgià que, sorprès per la quantitat de pacients que asseguraven haver-se escorporat mentre ell lluitava per conservar-los la vida, va decidir penjar una imatge que només ell coneixia en un sobre tancat a dalt de tot d’una de les parets del quiròfan. Molts pacients li explicaven que veien a través de la matèria. A partir d’aquell dia, els que retornaven de la seva mort clínica explicaven que a dins d’aquell sobre hi havia el dibuix d’una papallona. Que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.

Són molts els científics que atribueixen aquestes vivències a reaccions naturals d’un cervell que deixa de rebre oxigen, tot i que la claredat del relat dels testimonis que afirmen no haver estat mai tan vius no concorda, reconeixen, amb aquesta manca d’oxigen. Però són cada cop més els qui acaben reconeixent que no tenen una explicació definitiva i racional, però que no poden negar l’existència d’aquestes vivències. Els recomano que vegin aquests programes. Si més no, passaran una estona entretinguda.

Fa unes setmanes vaig trobar per internet una carta que Albert Einstein escrigué a la seva filla Lieserl el 1931 perquè la publiqués passades dues dècades de la seva mort. Deia així: “La força universal és l’amor. És una força que inclou i governa totes les altres, i que està al darrere de qualsevol fenomen que opera en l’univers, tot i que no hagi estat encara identificat per nosaltres”. No us recorda aquell sentiment d’amor universal que exposen els qui afirmen haver tornat del més enllà?

Com a mínim, no m’ho negareu, fa pensar…