Tornar a les aules

Era divendres 13 i prometo que no soc supersticiosa. Jo mateixa vaig néixer un dia 13 i tinc una gata de color negre que potser sí que és una mica trapella, però no té res de diabòlica. En qualsevol cas, divendres 13 de març, als mestres, professors i alumnes d’aquestes valls, se’ns va trasbalsar la rutina i alguna cosa més. 

En un primer moment, a més d’un li devia fer gràcia la perspectiva de quedar-se a casa, llevar-se tard i tenir menys restriccions a l’hora d’utilitzar el mòbil, jugar en línia o mirar sèries. De fet, feia dies que alguns ho preguntaven: “quan ens quedarem a casa pel coronavirus?” Potser n’hi ha algun que encara ho pensa, que aquesta situació té la seva part bona, però diria que és l’excepció. En general, quan em connecto a les classes virtuals i veig les cares als meus alumnes, que són adolescents, noto una tristesa, un cansament a la mirada. A casa han viscut i encara estan vivint les situacions més diverses. Pares i mares estressats amb el teletreball i el seguiment de la seva educació formal a distància, pares i mares preocupats pels ERTOs i per una feina que no saben si mantindran un cop passi la crisi sanitària, famílies angoixades i tristes pels efectes de la malaltia en persones que els són molt properes. Alguns han perdut un padrí i no se n’han pogut acomiadar.
El desgast del confinament i les incerteses que planen sobre el nostre futur són especialment durs en els adolescents, prou grans per ser plenament conscients del que passa, prou petits per necessitar encara un entorn segur en el qual créixer i desenvolupar-se. Els adolescents, que tendeixen a rebel·lar-se contra els pilars inamovibles d’allò que està establert, i així van trobant el seu lloc en el món, veuen ara que en realitat no hi ha res inamovible ni res que puguem donar per fet.
Confio en la capacitat d’adaptació de l’ésser humà i encara més dels joves. Allò que ens sembla tan utòpic, que les crisis serveixen per qüestionar-nos i reinventar-nos, pot ser que cristal·litzi en iniciatives per a una “nova normalitat” que sigui més justa i sostenible.
En aquests dos mesos, a alguns dels nois els ha canviat la veu. No sé si veient-los cada dia n’hauria estat tan conscient. Tinc alumnes amb moltes ganes d’aprendre i als quals la virtualitat els queda curta. Alguns estan a punt d’acabar el batxillerat i de fer el pas a la universitat. El cert és que els trobo a faltar. A tots, als més moguts i als més bons estudiants. Però no haurien de ser els sentiments el que ens faci tornar a les aules, ni tampoc podem carregar en l’educació uns problemes de conciliació que com a societat hauríem de resoldre d’una vegada. El que ens ha de fer tornar a les aules, tan bon punt ho puguem fer amb seguretat, és la confiança en els valors d’un sistema educatiu de qualitat. Perquè l’educació és l’instrument més potent per garantir, avui i en el futur, la igualtat d’oportunitats per als nostres infants i joves.