Poder entrar a botigues, bars, restaurants, transport públic o qualsevol institució sense haver de pensar a posar-nos la mascareta és tot un canvi. Ahir quasi no me’n sabia avenir. Vaig marxar de casa convençuda, sense mascareta a la cara, però amb una de guardada a la bossa, no fos cas que en algun espai no s’haguessin assabentat del canvi i me la demanessin. Certament tenia ganes d’aquesta petita llibertat de la qual encara no gaudíem, encara que no puc amagar al mateix temps cert temor pel virus. A veure si ens haurem passat de frenada, que no seria la primera vegada que estant ja mig convençuts que deixàvem la pandèmia enrere, hem vist com els contagis es disparaven i s’han hagut de recuperar restriccions. Suposo que tothom tenia ganes de tornar-se a veure les cares, de poder-nos entendre amb més facilitat, de dir adeus convençuts quan et creues amb algú pel carrer i la mascareta potser te’l feia irreconeixible. Definitivament tornar a les cares destapades a l’interior i l’exterior és segurament el gran pas per poder dir que tornem a fer vida normal. Però entenc perfectament tots aquells que prefereixin més prudència. Potser jo mateixa optaré per la protecció si he de pujar en un bus ple de gent o assistir a algun esdeveniment multitudinari, de la mateixa manera que em protegiré si he de visitar una persona vulnerable. El neguit pel virus ja l’hem interioritzat. S’haurà de veure com evoluciona la situació, però mireu, he tingut un cap de setmana de retrobaments amb vells companys d’estudis i tot van ser petons i abraçades en arribar i per acomiadar-nos. Després de dos anys, el poder de les abraçades el trobava massa a faltar.
