Això de les visites oficials té quelcom d’anacrònic. Fa olor de ranci. Primer de tot perquè altera la pau que regna en aquestes valls. O no han vist com mai abans policies amunt i avall els dies previs a l’arribada del Rei d’Espanya? L’estètica militar d’aquests actes també enfarfega. Res de terrenal. Tot diví. Com ells. Fins i tot quan trenquen el protocol, generador del frenesí de les banderetes, semblen el dit del Creador a punt de tocar la mà de l’Adam de Miquel Àngel. I de tan celestial, la Covid s’atura al seu pas: cap necessitat de demanar a la multitud el metre i mig de distància, totalment imprescindible a l’hora d’exercir el dret de manifestació. Però és que ja sabem que quan el món ens mira no volem cap nota discordant a la foto. Cap missatge que pugui molestar el convidat sense que això ens impedeixi fer gala de democràcia. La plantilla d’estilistes està d’enhorabona. I també antigalla són les visites com les que vam rebre la setmana passada pel model de dona que se’ns presenta. Soferta, de puntetes i passant fred al país dels Pirineus. Més titulars ha rebut a la premsa internacional l’aspecte i els vestits de la Reina que no pas el vessant polític d’aquell viatge. Des de les sabates que calçava fins a la musculatura que lluïa. Potser això és l’única cosa que pot vendre, ara com ara, la monarquia. Passada la tempesta torna la calma. Tornem a les nostres petites vides. A l’amic en ERTO; la veïna amb dues filles, pocs euros a la butxaca i un lloguer de vertigen per pagar; a la tieta, que treballa a la residència. Focs d’artifici enfront de la realitat.
