Les noves infraestructures en format torre que s’estan acabant de construir a la parròquia d’Escaldes-Engordany han suscitat molt debat. Cosa que no és d’estranyar. Si bé és cert que molts enginyers apunten a la necessitat de créixer en vertical per tal de poder encabir més ciutadans en zones que no disposen de terrenys gaire amples, com és el cas d’Andorra, la realitat és que no tothom podrà accedir a aquesta mena d’habitatges. No cal recordar que per descomptat la seva presència trenca amb el paisatge natural i és una mostra evident de la pèrdua d’identitat urbanística del Principat. Però el punt de la qüestió va més enllà del que pugui veure un turista o les mateixes persones que tenen el poder d’autoritzar construccions de luxe: el problema d’accés a un habitatge digne. No tots els andorrans som persones que percebem sous alts o que ocupem alts càrrecs, també ho són tots aquells residents que treballen pel país i per tirar endavant la seva vida, amb sous i habitatges dignes. La decisió del Comú d’aprovar aquesta mena d’edificacions era realment una idea molt encertada i necessària vist el creixement de la població del país. L’error, però, va ser no tenir en compte per a quin perfil de ciutadans anaven focalitzades les torres, en comptes de donar prioritat a l’edificació de pisos assequibles o a la tramitació de lleis que regulin els preus de lloguer i de compra de pisos. En resum, Andorra s’està convertint cada cop més en un país per a rics i en una desgràcia per als pobres.
