Deu fer vint anys, mare meva. Havíem demanat d’entrevistar Pepa Plana, que era l’ànima del Festival de Pallasses -estic parlant de la primeríssima edició, la del 2001- i tot semblava encarrilat. Fins que vam rebre una trucada d’última hora de la persona que en portava la comunicació: seria possibe que entrevistéssim també Tortell Poltrona, que és el codirector del festival? Ja sabeu, la vanitat dels artistes i tot això... Vaja, que el vam haver d’entrevistar perquè no li agafés un patatús. Des d’aquell atac de gelets, que ni la Blanca en els seus moments més pallassos, li he seguit més o menys la pista –comprendran vostès– fins al pregó de la Mercè de dimecres, a l’altura dels antecedents. Que cedís la paraula a un delinqüent convicte com és Cuixart, mira, forma part dels gestos obligats a la Catalunya Una, Gran i Sideral d’avui si no vols passar per fatxa o, pitjor encara, per simpatitzant de Ciutadans. Però mai no hauria dit que acabaria firmant lletra per lletra l’al·legat lingüístic d’aquest aspirant a pallasso nacional. Ja saben: “Hi ha gent encaparrada que la nostra llengua és el castellà. Qui rebutja la llengua i la cultura d’un lloc podem dir que és un inadaptat.” Quina raó té aquest sant home, vaig dir-me. I de seguida em va venir al cap, mirin vostès quina associació d’idees, el mantra que circula des de fa mesos per les xarxes i que els últims dies causa furor: “Vull viure en català.” Em fascina el concepte, aquest còctel acabadíssim de determinisme lingüístic, victimisme i xenofòbia. I em fascina com l’esgrimeixen amb volada èpica bons amics meus que, ves per on, porten els fills a l’escola francesa. El bon Poltrona, en diria inadaptats?
