Tot canvia és una preciosa cançó escrita pel compositor xilè Julio Numhauser a la dècada dels anys vuitanta i immortalitzada per la intèrpret argentina Mercedes Sosa. La cantant Helena Gadel la versiona en català al disc de la Marató de TV3 de l'any 2024. La lletra d'aquesta cançó m'ha fet reflexionar sobre el canvi, la transformació contínua i el flux de la vida. Davant del canvi, hi destaca un element immutable: l'amor que l'autor sent per la seva terra i la seva gent.
Tot canvia ens recorda que la vida està en moviment constant. La realitat és canviant. “Tot canvia, evoluciona i es transforma”. Aquesta llei universal es coneix com la llei de la impermanència. 
"Canvis lleus i canvis dràstics./ Tot canvia en gran manera/ com el verd de primavera./Tot avança, no és estàtic" (Tot canvia).
La llei de la impermanència estableix que res a l'univers és permanent. Tot és mutable, excepte Déu, que és immutable. Com manifesta el sacerdot i escriptor Pablo d’Ors, la consciència va canviant a mesura que l'ésser humà evoluciona. El sentit de la vida és créixer i avançar.
El canvi és bo i necessari. Representa transformació i desenvolupament. Heràclit, filòsof presocràtic del segle V aC, va afirmar la famosa frase: "Cap home no pot travessar el mateix riu dues vegades, perquè ni l'home ni l'aigua seran els mateixos". La realitat canviant ens ofereix cada dia noves perspectives i possibilitats. Però si el canvi és positiu, per què sovint ens fa por? 
"El que ahir es va transformar/ tornarà a canviar de forma./ Així com canvio jo,/ van mutant totes les normes./ canvis, tot canvia./ Canvis, tot són canvis" (Tot canvia). 
Reconec que moltes vegades tinc por del canvi. A les persones planificadores ens agrada tenir-ho tot sota control i el canvi ens pot arribar a estressar. Però el moviment és deixar fluir i confiar en Déu. Hem d'estar oberts a les sorpreses i a les noves propostes que ens ofereix la vida. De vegades sorgeixen oportunitats on menys i quan menys t'ho esperes. Com diu el refrany: "Quan Déu tanca una porta, obre una finestra".
Però, què vol dir deixar fluir? És viure el present, sense enyorar el passat ni tenir por del futur. Implica viure conscientment i plenament. No crec en la frase “qualsevol temps passat va ser millor”. Cal viure amb esperança, no amb malenconia. Qui de nosaltres pot dir que tot, a la seva vida, ha sortit segons el previst?
D'altra banda, per fluir cal viatjar lleugers d'equipatge. Viure deixant anar el llast i les càrregues emocionals de la nostra motxilla. Viure cada dia amb il·lusió i amb amor. També implica no estar aferrats a les coses materials, a allò perible que ens impedeix elevar l’ànima i mirar cap al que realment importa. 
"Mudan los tiempos y las voluntades/ se muda el ser, se muda la confianza/ el mundo se compone de mudanza / tomando siempre nuevas calidades" (Mudan los tiempos y las voluntades, Luís de Camões).
El canvi és moviment i evolució. Si estem estancats, no aprenem. "Si no canviem de direcció, podem acabar on comencem" (Buda). Hem vingut a aquest món, a evolucionar per acostar-nos cada cop més a Déu, que és el nostre centre, i a “ser transparents” per poder reflectir part del seu amor. Diu sant Pau: "I tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l’Esperit" (2 Co 3, 18).
El meu estimat amic mossèn Ramon Rossell m’explica en una de les seves reflexions que Déu se serveix de nosaltres per irradiar el seu amor. Això sí, Déu sempre proposa, però mai “imposa”. És decisió nostra acceptar o no la seva proposta.
"Nada es más simple/ No hay otra norma/ Nada se pierde/ Todo se transforma" (Todo se transforma, Jorge Drexler).
Només l'amor perdura, i l'Amor és Déu.