Estava veient en els meus arxius els articles que he escrit des que vaig començar en aquesta secció i aquest que estic escrivint ara mateix és el número 232, xifra més que interessant per a mi, perquè quan m'ho van proposar no creia que fos capaç d'escriure'n més de deu, i aquí seguim, frescos com una rosa. Però la qüestió no és aquesta. El que em sorprèn és que, revisant aquests arxius, he vist que el meu primer article, allà l'agost del 2016, es titula, Què ens està passant. Com que no recordava de què anava, vaig decidir llegir-lo, i la sorpresa va ser major. Per què? Diuen que una imatge val més que mil paraules, així que vegin, més ben dit, llegeixin per vostès mateixos.
“Abans, el silenci tenia un altre valor. Tenia valor. Ara, tenim la imperiosa necessitat de parlar, dir i cridar qualsevol cosa que ens passi per la ment, tot i el risc que els altres confirmin la nostra estupidesa”.
Un altre paràgraf: “La nostra hipersensibilitat ha augmentat exponencialment i ja no ens importa el que ens diuen, sinó com ens ho diuen. La comunicació se n'ha ressentit, i la nostra interacció és cada vegada més supèrflua, així com superflus són els llaços que ens uneixen amb les persones. Estem submergits en una explosió d'hipersensibilitat davant de qualsevol cosa”.
Podria seguir, perquè hi ha més exemples. La primera sensació és la frase amb la qual he decidit titular aquest article: Tot continua igual. Però la veritat, com més ho penso, més crec que ja em conformaria amb les coses tal com estaven fa deu anys. Perquè ara és molt pitjor. Ja que aquesta hipersensibilitat s'ha transformat en una absoluta falta de tolerància, que fa que el món estigui fragmentat en dos bàndols: els meus i l'enemic. Però bé, enguany m'he proposat centrar la meva atenció en les coses positives i ja veig que em costarà més del que pensava. Perquè Ucraïna continua igual, Gaza va pitjor, el pallasso de torn amb perruca pèl-roja i el barret d'Oncle Sam no para de fer-ne de les seves, mentre la resta del món està decidint si el secunden o es queixen. Potser la qüestió no és intentar ser optimista, sinó continuar sent realista, encara que no m'agradaria perdre cert grau d'esperança que, en línies generals, em costa conservar.
I vull acabar amb l'últim paràgraf d'aquest primer article: “Ens humanitzaria una mica o, més ben dit, tornaríem a ser el que sempre hem sigut, si poguéssim estar més en contacte amb la nostra naturalesa (humana) que amb el context que hem sabut crear, aquesta Matrix que moltes vegades ens confon i canvia els nostres valors. Sona a utopia? No ho sé... suposo que els artistes estem més a prop de la nostra imaginació perquè és la font que ens nodreix per a crear. Si és una utopia, els demano disculpes. És només que prefereixo les ales a les sabates”.
La veritat, crec que ara, deu anys després, em conformo amb unes simples espardenyes.
