És com una pel·lícula de Cesc Gay, no hi passa res i hi passa tot. Perquè l’acció de vegades està en un gest, una paraula, en la inacció. Sense adonar-nos-en cada dia tenim la sort o la mala sort de seguir o no seguir. El destí, diuen, està escrit, i tothom desconeix què diu. Mentrestant, anem fent i anem deixant passar. I ens acomiadem de gent que marxa, persones que ens han marcat, sense molta pena perquè la vida és molt llarga i segur que ens tornarem a veure, però no pensem que potser ja no els veurem mai més. Anem a una revisió mèdica i ens diuen que tot està bé, i no hi donem importància. No pensem què hauria passat si el resultat de l’analítica hagués sigut el contrari. L’atzar és el gran condicionant. Aquell cotxe al pas de vianants que no va frenar, aquell que em va passar molt a prop mentre anava en bici, aquell cop al cap mentre esquiava. No tocava i ja està. No hem de pensar en això. La sort mana, i ho fa dictatorialment. Potser tenim dues vides, com la Helen Quilley a Sliding Doors, i tot depèn de si perds o no el tren. O potser en tenim més. Però molts cops són les decisions que prenem personalment i professionalment les que ens apropen al tren o ens n’allunyen. Ens separem o ens casem, canviem de feina o la deixem, marxem lluny o prop. I el dia a dia et canvia. I no sabem què hauria passat si no ho haguéssim fet. O pitjor, no decidim, no fem el pas, i continuem vivint imaginant aquell “si” condicional, com Francesca Johnson a Els ponts de Madison. Una part del guió de la nostra pel·lícula la podem escriure, depèn de nosaltres, malgrat que sabem que la fortuna és qui manarà del nostre incògnit The End.
