Podria utilitzar força apel·latius per referir-me a alguns dels protagonistes de la història que ens ocupa avui. M’abstinc, però, de fer-ho, per tal de no sotmetre la gentilesa dels editors d’aquest rotatiu a un test d’estrès innecessari que podria endegar a rodar la meva prometedora carrera columnística.
Llegia fa setmanes una notícia sobre un home i una dona que passejaven pel carrer, en una ciutat de Catalunya (el nom de la qual no aconsegueixo recordar), amb dos dels seus fills, i encara amb un tercer que viatjava, com un rei, a la bossa amniòtica climatitzada de la seva progenitora. Després de ser increpats per uns individus la mare va rebre una puntada a la panxa, i es va endur la pitjor part d’un capítol del qual, per sort, no cal lamentar cap seqüela. La parella va ser objecte de les atencions d’aquests subjectes, vinculats a moviments d’extrema dreta, perquè ella duia els cabells coberts amb un hijab. Per què no es van centrar en cap dels portadors de complements de factura xoni (aquests sí, veritables atemptats contra l’equilibri còsmic) és un misteri: deu ser que aquests darrers ja els tenim incorporats al nostre inventari cultural, mentre que amb el mocador al cap encara no sabem què fer-ne. No estic a favor dels artefactes, religiosos o no, que suposin la pèrdua o la limitació de les llibertats individuals, però dubto molt que certes campanyes ideològiques i mediàtiques, de calibre i interessos de caràcter divers, ajudin a centrar el debat de manera saludable. Una cosa és garantir el lliure exercici dels drets individuals, i una altra és fer pura demagògia sobre la realitat d’un col·lectiu o un altre. Prohibir, que no demonitzar, l’ús del hijab o del burquini podria respondre a criteris de salut o de seguretat pública (d’això últim ja en parlarem amb calma un altre dia), si és que acceptem que l’alumna valenciana de secundària a qui se li va prohibir fer ús del primer podria amagar-hi, per exemple, un AK-47, o que a sota del peculiar vestit de bany algú hi pot entaforar un Tomahawk terra-aire de mitjà abast. Als seus 20 anys, les nostres àvies (fa tot just unes dècades, no ens n’oblidem) també haurien pogut amagar, cobert per les diverses capes de roba que les protegien de les mirades lúbriques dels passavolants, un búnquer amb tota la plana major de la División Azul.
Està bé que les coses hagin canviat, i tant de bo no parin de fer-ho. Però caldria anar amb cura amb la textura ideològica dels missatges que fem arribar. Desinformar o malinformar genera sentiments perillosos, com ara ignorància o, encara pitjor, por. I ja sabeu què passa: la por duu a la ira, i la ira a l’odi i al patiment. Que són, ai!, el camí directe cap al cantó fosc de la força.