Darrerament sembla que les activitats culturals de tota mena submergeixen la nostra petita comunitat. Si fa poc més d’un decenni s’esperaven amb candeletes conferències, exposicions, teatre, concerts o altres activitats, avui ens trobem amb una multiplicitat d’actes que ens fan anar de corcoll a l’hora de triar, el més encertadament possible, aquells que millor s’ajusten als nostres gustos i a les nostres disponibilitats.
Cal dir que hi ha gustos per a tot i que, segons diuen, la cultura s’ha democratitzat, i que això justifica la polarització d’accions i l’amplitud de l’oferta. Però, tot el que se’ns proposa és cultura?
La cultura és un concepte ampli i canviant que fa referència al conjunt de coneixements, creences, valors, costums, formes d’expressió i maneres de viure que comparteix una comunitat. Pot incloure des de l’art, la llengua, els usos o les tradicions, els hàbits quotidians i les formes de relació social. A més, la cultura no és estàtica: evoluciona amb el temps i es transforma a partir de l’evolució de la societat i del contacte entre persones de diferents orígens i condicions.
La cultura clàssica, amb fama d’elitista i també anomenada alta cultura, s’associa amb expressions artístiques i intel·lectuals que històricament han estat vinculades a les classes socials amb més poder econòmic o educatiu. En formen part, per exemple, l’òpera, la música clàssica, la literatura o l’art exposat en grans museus. No és una cultura millor en essència, però sí que tradicionalment ha estat considerada més prestigiosa i ha requerit recursos i, també, formació per accedir-hi.
Al costat trobem la cultura tradicional o popular, que engloba les pràctiques culturals més properes al dia a dia de la majoria de la població. S’hi inclouen les festes, les cançons, el folklore, les sèries de televisió o la gastronomia local. Els avantatges de la cultura dita popular són que es transmet de manera informal, de generació en generació, i que té una forta capacitat de cohesionar una comunitat o de contribuir a consolidar una llengua.
Parlar de formes culturals sense parlar de la cultura social dominant –aquella insidiosa, que té més presència i poder, com la religió, la que marca les normes, els valors i els comportaments considerats “normals” o acceptables en una societat determinada– és impossible. No us estranyarà que mencioni com a exemple la cultura patriarcal, la que encara cobreix amb un vernís tenaç la majoria d’activitats socials i d’ofertes de lleure cultural.
En una època no gaire llunyana es va parlar molt de la contracultura. Era una forma de qüestionar o, fins i tot, de rebutjar els valors de la cultura dominant mitjançant la recerca d’expressions socials i artístiques alternatives, però tot apunta que la contracultura s’ha diluït a favor d’un altre corrent que s’ho emporta tot.
La subcultura: fa referència a les manifestacions culturals pròpies d’un grup específic de la societat que es defineix per l’edat, els interessos, la manera de vestir o una determinada visió del món. Si abans s’hi emmarcaven els punks, els skaters o determinades comunitats urbanes amb una identitat minoritària però forta, avui hi trobem amb una clara dominació la macrocomunitat digital hiperconnectada i de consum ràpid de subproductes culturals. És la tendència que està guanyant terreny i dominant el món, el nostre també.
M’agradaria dir que la cultura és diversa i plural, i que les seves diferents formes ens ajuden a comprendre millor la societat i a valorar-ne les diferents expressions. Malauradament, la subcultura dominant condueix a una manipulació social i cultural que, en lloc de cohesionar, segrega, i que, en lloc d’interpel·lar, idiotitza. Afavorint el conformisme, el consum acrític i l’empobriment del discerniment, anem cap a una hegemonia disfressada de diversitat.