Tot és preocupació

En primer lloc va ser el canvi climàtic. La temperatura puja inexorablement, la variabilitat del clima provoca tempestes i inundacions. Després va ser la pandèmia de Covid. Cal que tot s’aturi, no només els viatges en persona, sinó també les activitats comercials. Tot just sembla que comencem a treure cap d’aquesta, va Putin i ens fot una invasió a Ucraïna. Com a conseqüència, els preus dels aliments han de pujar a nivells astronòmics, com també els components dels cotxes. I el Barça masculí no acaba de guanyar gran cosa. Quan consultem qualsevol noticiari, el panorama és força desolador, sembla que tan sols vagin caient males notícies, una rere l’altra.

No vull que es tingui la impressió que vulgui treure ferro d’aquestes situacions que han sobrevingut. Al contrari, hi ha en cadascun d’aquests casos matèria per a la reflexió. Ara bé, cal justament reflexió, i no limitar-se a una reacció emocional excessivament ràpida i sense dubte ineficaç a llarg termini.

Pel que fa al canvi climàtic, és una situació que ja està en curs des de fa més d’un segle. Es pot notar l’efecte antròpic sobre les condicions de vida de tot el planeta, és una cosa real i no ens n’escaparem. Estem parlant d’un sistema amb una inèrcia molt gran, tan gran que ens costa molt de copsar del tot. És només per això que parlar d’un grau de pujada de les temperatures al llarg de 70  anys pot semblar una nimietat, però multiplicat per la massa afectada en realitat arriba a ser una modificació molt important de les condicions ambientals. Però per la mateixa raó, aquest problema que hem causat nosaltres mateixos no es podrà resoldre en cinc o deu anys i encara menys dins un únic període electoral. Sens dubte, caldrà fer una feina de fons. Això és una marató, no una cursa de 100 metres.

Pel que fa a la Covid, si examinem fredament les dades, és fàcil constatar que la resposta de la majoria dels governs que ens envolten ha estat relativament correcta. S’han pogut implementar les mesures més urgents, i també s’ha sabut alleugerir-les en aquell moment en què –essent realistes– ja no es podien mantenir sense que la cura tingués pitjors efectes que la malaltia. Els únics estats que mantenen una política de quarantenes radicals són els mateixos en què els efectes de la pandèmia sobre l’economia dels seus països tindran, previsiblement, conseqüències més dràstiques a llarg termini. Pensem sobretot en la Xina. Sens dubte aquesta perdrà una part del seu rol de motor de l’economia mundial, cosa que tindrà efectes sobre tots nosaltres. Alguns d’ells possiblement seran positius, com serien augmentar de nou la producció industrial en els països en què es fa el consum efectiu. Així, a més de deixar de dependre d’un únic centre industrial en el món  –el monocultiu sempre és arriscat– podrem racionalitzar els costos climàtics de la fabricació i fins i tot augmentar el reciclatge. És allò de positiu que tenen els cicles de producció més propers. Tant de bo.

Fins i tot soc relativament optimista pel que fa a la invasió a Ucraïna. Europa està prenent mesures accelerades per deixar de dependre de l’energia d’origen rus i això, per mi, no deixa de ser un guany,  tot i que un guany pagat a un preu força car.

Vist així, possiblement no anem anant tan malament com es podria pensar llegint simplement els titulars sense analitzar i contrastar els articles corresponents. Si parem atenció tan sols als missatges més alarmants que ens bombardegen des d’una part de la premsa –amb l’efecte amplificador de les xarxes socials– la vida es pot transformar en un veritable infern informatiu.

Per començar aquest breu escrit, m’he permès d’adaptar el text bíblic d’Eclesiastès. Diu: “Vanitat de vanitats, tot és vanitat”. I jo em pregunto de quina proporció dels titulars apareguts avui ens en recordarem demà. També acaba el capítol dient: “Perquè en una abundància de coneixements trobem una abundància de tristor, i aquell que augmenta el coneixement també augmenta el dolor”. Per molt que em sàpiga greu com a científic, tampoc puc deixar de donar la raó a l’escriba que va redactar aquestes línies fa molts anys.