Tot és relatiu

En aquests últims instants que intento robar-li a l’estiu, llegeixo un article sobre la bellesa a El Periòdic de Catalunya.

Defineix bellesa com la característica d’una cosa que a través d’una experiència sensorial (percepció) procura una sensació de plaer o un sentiment de satisfacció. En l’article es detalla que el seu caràcter subjectiu la transforma en un subjecte de difícil estudi per la ciència, però que pot ser abordada a través de diverses disciplines, com la psicologia, la sociologia o la filosofia. Però la seva anàlisi deriva gairebé indefectiblement a la famosa frase del filòsof Francis Bacon: “La bellesa està en els ulls de qui mira”. I això és un problema.

Som éssers subjectius i, per tant, volubles. La nostra percepció sol ser parcial, i com gairebé sempre, condicionada per factors interns i externs. A cada acte que realitzem –probablement, excepte en el de respirar– estem subjectes a una relativitat constant, que en moltes ocasions canvia amb l’estat d’ànim.

I aquesta mateixa subjectivitat que tenim amb la bellesa, la tenim amb l’art. I aquí, a la meva manera d’entendre, el problema és més gran. Almenys, per als que intentem dedicar-nos a això. Quan una cosa és relativa no hi ha regles, i si n’hi ha, poden ser canviades a gust i discreció del que consumeix aquesta cosa.

Llavors, podem trobar-nos amb un fenomen com el que el mercat de l’art –sigui el que sigui que vulgui dir això– va aconseguir consolidar des de fa temps: el desterrament de la tècnica. Ara no importa que alguna cosa estigui ben feta sempre que es pugui justificar. I quan elimines de l’equació el més difícil d’aconseguir i el que apareix només com a conseqüència de centenars i centenars d’hores de pràctica (la tècnica), de sobte qualsevol pot ser artista. Bé, com a mínim això és el que es creuen alguns, encara que siguin més dels que m’agradaria. Així, les galeries s’omplen d’objectes col·locats a l’atzar en qualsevol lloc i amb qualsevol sentit, i una simple capsa de sabates buida ocupa un espai al Guggenheim de Nova York. I així estem.

I emparats en aquesta subjectivitat, s’aprofiten de la reacció del públic, que sol estar acompanyada de la frase “no ho sé... Com que no ho entenc, no puc opinar”. I fins i tot gosen carregar les tintes en l’espectador, esgrimint discursos com aquest: “Aquesta obra necessita una mica més de part de l’espectador”. Vaja, que l’obra no val res, però si no l’entens, la culpa a sobre és teva per no estar a l’alçada. Toca’t els nassos.

Però tot és relatiu, ja ho sabem. Potser, si tenim una mica de sort, estem a escassos instants de descobrir que podem estar en un museu i cridar al món que som artistes. Si tan sols trobés aquesta closca de plàtan...