Hi ha vegades a la vida que un té ganes de dir: “Espatarra’t, mama, que això d’aquí fora no m’agrada i me’n torno cap a dins”. Recordo que l’altre dia ho parlàvem amb un amic –del que passa a l’exterior, vull dir, no de la imatge de les nostres santes mares quan ens van parir, és clar–. Ell confessava estar una mica afligit amb tot el que últimament està succeint pel món: guerres per aquí, terratrèmols per allà; corrupció per aquí, pobresa per allà; inútils que manen per aquí, psicòpates per allà. En fi, res que ni a vostès ni a ningú no se’ns hagi escapat, fins i tot si intenten amb tota la seva ànima mantenir-se’n al marge. “És tot una merda!”, exclamava el meu estimat col·lega. “Efectivament”, vaig replicar, “i què?”. Ara potser deuen pensar que la meva resposta va ser, si no una mica, força cínica, però insisteixo: i què més dona?
Bé, penso que és estrictament necessari que m’expliqui i matisi una mica, més que res per evitar ja no que em diguin cínic, sinó directament fill de puta. La resposta al meu company anava lligada a un raonament que lluny d’abraçar el passotisme pretenia apropar-se al raciocini –al poc que servidor pugui tenir–. No és que les desgràcies i injustícies del món em siguin indiferents, ni tampoc que consideri que per ser “feliç” un s’ha de posar una bena d’ignorància als ulls, no, sinó que una cosa és ser conscient i estar pendent de què passa pels voltants i l’altra deixar, o permetre, que les tragèdies de la vida enfonsin la pròpia sense que existeixi una relació estrictament directa. “Com puc pensar en el meu futur veient la deriva que porta el món?”, he escoltat en diverses ocasions, la qual cosa em sembla un error flagrant de base. A més, també hi ha una mena de tendència innata que tenim els humans a pensar que l’època que ens toca viure és la pitjor de la història, que tampoc ajuda gaire. Però bé, finalment aquell vespre no vam acabar plorant, sinó bevent, rient i jugant als daus. Encara sort...
