A l’arribada al Malibu Grand Palladium, el primer amb qui vàrem ensopegar no seria un treballador del ressort vacacional. Mentre creuàvem la porta d’entrada va sortir-nos al pas un home amb pinta de jubilat. Era gairebé migdia i duia les galtes rosadetes, ignoràvem si a causa de l’exposició matinera a la radiació solar o a la libació generosa de gintònics de Gordon’s. Quan va abaixar-se el banyador per fer-nos un calb no va quedar cap dubte.
El hall venia a ser l’equivalent hoteler a un camp de batalla de Mordor. Els nens corrien d’una banda a l’altra, descalços i molls, el que provocava que algun calculés malament la frenada o, directament, s’estampés contra qualsevol objecte que interrompés la seva trajectòria erràtica. Molts, xops fins a les celles, s’entretenien jugant a les maquinetes electròniques de l’entrada, el que comportava, és clar, que s’enrampessin. En certs casos la descàrrega fou de tal magnitud que va caldre la presència d’una ambulància per dur-los al centre de salut, però tampoc era un gran inconvenient: com que els pares estaven pràcticament en coma etílic, podien anar-hi plegats, i res uneix més una família que fer front a l’adversitat unida i en harmonia. Després d’instal·lar-nos a l’habitació, ja a una de les nombroses piscines a la nostra disposició, va resultar impossible trobar ni una gandula lliure. Els guiris, la majoria provinents de països del nord, desplegaven un savoir-faire i una organització germànics que a l’arc mediterrani no som ni capaços de somiar. Els que aterraven a l’inici de la temporada feien una estesa de tovalloles per copar el màxim de llocs possibles, i al llarg de l’estiu programaven una sèrie de torns rotatius per evitar que un autòcton pelacanyes abraçafaroles n’ocupés alguna. La direcció, com és costum, penjava arreu cartells anunciant que aquesta no era una pràctica benvinguda, i els visitants estrangers agraïen que hi hagués paper disponible, perquè si mai tenien una urgència ja hi havia amb què rentar-se el cul. Entre tant, la canalla feia cua per gaudir del sense fi de gelats que la polsereta de tot inclòs els oferia. N’agafaven un, el llepaven, el llençaven a terra –ocasionant més relliscadisses i contusions– i en demanaven un altre. “All inclusive”, deien.
Transcorregut el dia de la terrassa del bar a l’aigua, incapaços d’estirar-nos a cap hamaca de sobirania forana, va apropar-se l’hora de dutxar-se i mudar-se per anar a regalar-nos amb el bufet lliure. A la cua ens arribava la sorollada de trols de l’interior del menjador, un senyor amb aparença respectable va adreçar-se’ns en una llengua que no enteníem. I no vam tenir clar si és que anava torrat com una avellana o és que, qui sap, parlava gaèlic.