Tot inclòs (II). La partença

La jornada inaugural de la nostra estada al Malibu Grand Palladium concloïa amb una visita al restaurant. Vam fer-hi cua desfilant lentament per un laberint de tanques disposades per aturar una onada de hooligans digna d’un partit de la Premier League. De l’interior s’escapava la sorollada de crits, cops i trencadissa de vaixella. Arribats al llindar, el maître va equipar-nos amb una armilla antibales, un casc encoixinat i un rifle amb dards tranquil·litzants. 

A continuació va prémer un botó amagat al llevataps que duia a la butxaca, i va obrir una escotilla secreta, sota l’armari de les postres, per esmunyir-se túnel avall abans no l’enxampessin uns guiris amotinats que brandaven la polsera de l’all inclusive tot cridant proclames inintel·ligibles. Com a la resta de les instal·lacions, infestades de turistes atrets pels cants de sirena de la barra lliure, allà no hi cabia ni una agulla. De bon començament vam veure que trigaríem a trobar taula, però tampoc havia de ser un problema perquè, en un ritual que hem seguit al llarg del temps, els nens van ser els primers a anar a servir-se menjar. Quaranta-vuit hores després, perduts en la turba, encara no havien tornat, i va tocar-nos recórrer a la seguretat de l’hotel, que s’encarregava de casos similars i també de retirar els cossos dels perdedors en la lliga internacional de balcòning. Vam enganxar cartells amb les seves fotos per taules, columnes i a unes safates de baked beans, però una dona amb pinta de valquíria, i d’haver caigut a la marmita del Beefeater, va cruspir-se aquestes últimes, rètols inclosos. La disbauxa, generalitzada, es concentrava en certs indrets de la sala. A la zona de fato saludable no s’hi atansava ni Crist –on resultava perillós apropar-s’hi era el racó de les patates fregides, salsitxes cuites i pizza, rodejada d’hordes d’infants rossos i de pell pàl·lida, amb els ulls injectats en sang i la boca plena d’una barreja vomitiva de gelat regurgitat i ketchup. Per a més inri, al fil musical sonava tota l’estona el hit de l’estiu, amb una base rítmica dissenyada per fondre’t les connexions neuronals: pum, xim pum xim pum, xim pum xim pum. Al tercer dia la canalla va aparèixer: els va acollir temporalment una família d’Albacete que duia deu anys refugiada en aquell camp de batalla.

El cas és que una setmana més tard no havíem aconseguit arribar al cuiner que feia els ous ferrats, però ens tocava agafar al vol de tornada a casa. Mentre creuàvem el hall de l’edifici principal, en direcció a la sortida, la –diguem-ne així– música continuava rajant en un contínuum etern, i un paio en boles discutia acaloradament amb la màquina expenedora de begudes. Pum, xim pum xim pum, xim pum xim pum.