La vida s’està tornant asèptica, no ho troben? Uniformitzada i homogènia, amb mesures estandarditzades al mil·límetre, tan precises com les que marquen les aerolínies per a l’equipatge de mà, i amb les mateixes minses opcions de traspassar la ratlla. Si la trepitges, et quedes fora; si el teu bagatge pesa massa, no embarques. Els avions són com la vida, que cada dia s’assembla més a un dolç industrial, que perd els matisos, el punt agre que dona equilibri i les sorpreses de la fruita fresca.
Venen al cap totes aquestes reflexions contemplant la maleteta (per dignificar-la) que acabo de comprar per aixecar el vol. Realment, les companyies aèries estan perfilant clarament aquella filosofia d’anar per la vida lleuger d’equipatge. Tota una lliçó d’economia de l’espai. Un raspall de dents i un parell de calces ja ocupen mitja motxilla. He dit calces? T’empenyen a plantejar-te la incomoditat del tanga, que ocupa menys, encara que siguis una persona entrada en anys i carns. Tot sigui per no pagar les abusives taxes de facturació de l’equipatge. Arribarà el dia que no et deixin pujar a l’avió si sobrepasses cert pes corporal? Actuen amb prou prepotència i impunitat perquè això no sigui un pensament desgavellat. Acabarem com aquells sud-coreans a qui, segons diuen, es marca que superar els cinquanta quilos, posem per cas, és una reprovable mostra que no són capaços d’autodomini. Persones no vàlides, vaja, per als engranatges del capitalisme rampant que s’ha infiltrat fins al més íntim. Fins a imposar-nos el tanga sobre les calces.
Una vida uniforme, sense arestes, sense ensurts. Com alguns voldrien que fos el periodisme.
