Tot pot ser real

Reprenc la meva particular col·lecció de novel·les andorranes amb un gènere que els darrers anys ha gaudit d’una pronunciada presència a les lletres d’arreu i que el 2015 va arribar-nos de la mà de David Gálvez: la distopia –en cursiva, ja que el DIEC no en recull l’ús. Res no és real s’inicia amb l’afirmació següent: “No ho sabem tot. Sabem algunes coses i pensem algunes coses, però no podem saber-ho tot”. Són les primeres paraules d’una espècie de diari per a la posteritat en què la veu narradora ens explicita els contorns del món on viu, uns contorns closos entre murs altíssims, cerimònies, costums, lleis i estris destinats a un sol objectiu: el cultiu de maduixes. Les desaparicions –així, en cursiva– marquen les històries de les famílies i la vida de la comunitat, que viu entre la por i la reverència cap a aquells que ens vigilen –també en cursiva. Precisament, una desaparició marcarà l’argument de la novel·la, que no és sinó la història particular de la família del protagonista-narrador.

La distopia neix com a reflex de la utopia –gènere renaixentista on es retrata una societat ideal. El diccionari de la RAE sí que recull una definició de distopia: “Representación ficticia de una sociedad futura de características negativas causantes de la alienación humana”. Són sovint aquestes característiques negatives les que ens fan témer la possibilitat que la nostra societat pugui arribar a ser com la que descriuen aquestes representacions. Sovint, però, funcionen com a metàfora de la societat contemporània. L’exercici de delinear el futur és en realitat el de la denúncia del present. Aquest és el cas de les obres literàries més cèlebres en aquest àmbit, tal com 1984, de George Orwell, i Un món feliç, d’Aldous Huxley –per no parlar de les aportacions cinematogràfiques, la més recent i significativa en aquest sentit podria ser Black Mirror, la sèrie britànica.

Però Res no és real no narra un futur proper, sí alternatiu, tot i que en ocasions ens podríem preguntar si ni tan sols es tracta del futur. Què vol dir això? Vol dir que la representació és més aviat abstracta, que allò concret no existeix de manera definida i ni molt menys realista –és difícil trobar la versemblança en una dieta basada tan sols en maduixes. És una representació abstracta, la qual cosa no vol dir que els elements que es disposen no tinguin una funció d’estranyament, de treure’ns de la nostra realitat i situar-nos en un altra dimensió, familiar però impossible. I això, per què? La meva resposta ho relacionaria amb la temàtica que aborda la novel·la, amb la por. La por a què? La por a la pèrdua –a la mort– i a la determinació –a la manca de llibertat. Aquests dos temes, hi estem d’acord, no són pas cap novetat. Sí que ho són, però, dins la nostra literatura.

Pensant en perspectiva, no es troba en la novel·lística andorrana una obra on la política es plantegi tan cruament com en aquesta. Aquí la política és la gestió de l’escassetat i de la mort. La Llei guia les accions i són els que ens vigilen –la locució ens sona– els que arrabassen els individus. Ja no existeix esperança en l’heterogeneïtat –com en Peruga–, ni la culpa purgada –com en Morell–, ni l’heroïcitat èpica –com en Sandy. Hi ha, però, en Gálvez, una resistència fruit de la seva vocació metaliterària demostrada a Cartes mortes (2014). I és que només el mateix fet d’escriure és aquell que pot salvar els llauradors dels camps de maduixes. Perquè, ho diu el narrador, escriure és comprendre i, en aquell món cru i abstracte, això és subversiu. “No hi ha res que desitgi més que poder entendre per transgredir les regles”.