Si en comptes d’una columna decidís escriure un petit text de ficció, primer escolliria un tema. Un bon tema. Un que fos tan indiscutible com la vida i profund com la mirada de qui t’estima. Apagaria totes les distraccions, connexió a Internet inclosa, i deixaria la meva ment treballar.

Una hora després me n’hauria de desdir parcialment. Potser el tema, que per si sol no sembla predisposat a fer-se notar, sorgirà durant l’escriptura del text. Em mimetitzo en l’home d’El conte de Quim Monzó que “s’asseu a l’escriptori, agafa un full de paper en blanc, el fica a la màquina i comença a escriure. La frase inicial li surt de seguida. La segona també. Entre la segona i la tercera dubta uns segons”.

Paràlisi creativa.

I si en lloc d’escriure ficció em deixo estar de romanços i em poso amb la columna? Però és clar, primer de tot hauré de trobar, si no un tema, alguna qüestió transcendental que justifiqui la lectura d’aquest text fins, com a mínim, els punts suspensius que venen a continuació... I ja hi som. Em sento com si estigués fent submarinisme dins el pou d’una sequera expressiva.

Cada catorze dies m’assalta el mateix dubte. Sobre què escriure? I pitjor encara. Què més es pot afegir a tot el que ja s’ha dit o s’acabarà dient i molt millor i amb més convicció i més polit i amb un domini de l’art de convèncer o discrepar i amb una elegància i voluntat de fer-se entendre que ja voldria jo.

No en tinc respostes. Només dubtes i una bona col·lecció de columnes que vaig retallant o guardant a la carpeta de favorits. Són escrits que m’han inspirat, emocionat, pertorbat, ajudat a obrir la perspectiva i ampliar el meu món de manera tan significativa que quan em sento perduda les torno a consultar.

Podria refugiar-me en aquesta metaficció i inundar-la de personatges, alguns fins i tot reals, amb veus pròpies i poderoses que m’adverteixen com un vigilant en un camp de sègol sobre els perills d’exposar-se a uns ulls que escolten: “no expliquis mai res a ningú. En el moment que algú explica qualsevol cosa, comença a trobar a faltar a tot el món”.

El món. Això ja és massa gran per a algú que disminueix entre dubte i dubte. Necessito parar atenció al meu nas. M’apropo al rebedor de casa meva davant el mirall. Vull donar la raó al senyor Txèkhov i agrair-li, ja en temps de descompte, aconseguir el tema d’aquest text: “No acaba un amb el nas trencat per escriure malament; ans al contrari, escrivim perquè ens hem trencat el nas i no tenim cap lloc on anar”.