Fa temps vaig fer esment de mossèn Jaume Camprodon, més per motius polítics que no pas per la seva persona mateixa. La columna em va permetre recuperar alguns contactes perduts, arran d’un parell de trucades per buscar entendre si darrere la lletra i les referències hi havia quelcom més. Doncs no, senzillament un amic amb qui vàrem coincidir en diferents aspectes i moments.

Potser un aspecte poc conegut és que va participar en el Concili Vaticà II, anunciat per Joan XIII i presidit per ell mateix uns anys més tard. La tieta Co, priora agustina als anys 70, en fou secretària; el seu mèrit per sortir de la clausura del convent, mecanografia i parlar i escriure correctament diversos idiomes, incloent-hi l’alemany. Aquest fet va propiciar la nostra primera trobada al Collell a principis dels 80, en el marc d’una Pasqua Jove. No deixa d’ésser part de la història, el que va aprendre mecanografia i idiomes del seu tiet Marcelin Pontacq, telegrafista, amb bicicleta a la gran guerra i resistent als 40 amb una ràdio de galena i un fanal de carbur.

Fou la tieta Co qui, en la nostra darrera trobada a Hernani, poc abans de la seva mort, va propiciar aquell dinar en l’altell de la plaça Independència, la mateixa taula on cada mes el ja bisbe Camprodon feia el seu esmorzar amb la premsa. Feia un parell de dies que amb l’Esteve Albert i na Mariona Comellas havíem presentat a Olot les Cançons de bressol; amb aquella agenda a la cartera calia deixar de banda el periodista i retrobar la persona i l’amistat que aquell petit vincle havia encetat quinze anys abans. No he sabut mai amagar el que sento, i tot just amb l’aigua, el pa i el vi a taula, com si talment anéssim a celebrar missa, vaig deixar damunt aquelles estovalles blanques l’agenda de mossèn Narcís Costabella, duta des d’Hernani.

Mentre els fulls anaven passant, vaig sentir com es tancava la porta del petit menjador; gairebé dues hores més tard, en silenci i mentre se servia un got d’aigua, tan sols va dir: “És hora de dinar.”

No vàrem dir res més, ni ell ni jo, llevat de que bona era aquella escudella barrejada i el record anys enrere d’un dinar a la Font Moixina i la seva famosa escudella, fins al final del dinar i el nostre comiat amb una abraçada després d’una pregària en comú.

En el dia d’avui no he oblidat cap dels noms, com tampoc la tremolor de les seves mans en passar cada una de les pàgines. De les quatre escriptures de l’agenda em queda per esbrinar quin nom la va encetar el 3 de juliol de 1936 i per quin motiu va anar de mà en mà fins que mossèn Costabella va fer-hi la darrera anotació i la va deixar en mans de la priora abans que ella es retirés de per vida a Hernani.

Tot i que em consta que mossèn Narcís era un teòleg amb una important formació que compartia amb el bisbe Camprodon, tot i que aquest darrer no va acabar els seus estudis a França, em pregunto per què un i altre varen optar per una vida pastoral, més encara quan uns anys més tard, després del nostre dinar, el bisbe Camprodon es va enfrontar a tota la jerarquia amb la seva petició pública de perdó per l’actitud, fets i postura d’aquesta, des d’abans del cop d’Estat del 36 a Espanya i al llarg dels anys de la dictadura.

Avui na Julita m’hi ha fet pensar en una reflexió tot parlant del traspàs del seu tiet, amb qui qui més o menys de la família va mantenir una conflictiva relació per diferents temes i situacions. La paraula perdó, que ha esmentat na Julita, és la que m’ha dut al record de tot plegat i en especial a rellegir aquell clam, aquell crit de perdó que el bisbe Camprodon va fer aquell Divendres Sant de l’any 2000 en acabar la processó.

És arribat aquest moment en què la reflexió, més com a periodista ara, em fa preguntar si es pot perdonar tot. Si un home, sigui bisbe, batlle o ministre, pot trencar el seu vot i demanar perdó en nom de qui representa i alhora deu obediència.

Al bisbe Camprodon li va representar una jubilació forçada i el record i reconeixement de tota una societat, potser en silenci, potser encara esporuguida però en què un o altre dia se’n parlaria sense por.

Em queda pendent que el bon amic Jaume des de Nova York em faci arribar un dels dos exemplars que conserva del llibre pòstum de mossèn Narcís, un recull de les seves homilies, recompilades pel pare Bernabé de Montserrat, un llibre que desconeixia i que potser m’ajuda a trobar el nom que falta.

No em puc estar de deixar perdre la mirada Casamanya enllà i preguntar-me, com a persona ara, si en la nostra societat trobaré demà algú que des del seu càrrec, des de la seva cadira, em digui que no ha oblidat que es deu a tots nosaltres.

Haurà pagat la pena recordar Jaume Camprodon i entendre que es pot perdonar tot, però que no tot té perdó.