L’Alfonso Vives va néixer al Querforadat en una època en què ser presumit no era una opció. Els homes portaven una pinta a la cartera com s’hi duu el carnet d’identitat, per si de cas. Molts dissabtes te’l trobaves fent un volt pel mercat de la Seu, i no crec que se’n saltés cap. De ben jove havia exercit de rabadà, acompanyant el meu avi matern, que durant uns quants anys menava les ovelles fins al Vendrell, on passaven l’hivern. Entre altres obligacions s’havia de cuidar del ramat, sempre que el pastor hagués d’anar a comprar provisions o a formalitzar les guies amb els veterinaris, o la Guàrdia Civil,  per a continuar el viatge.
En un dels darrers viatges que van fer plegats, el bestiar va arreplegar la basquilla, una malaltia que, com el seu nom indica,  produïa basques als animals que la patien, i que els va fer perdre gairebé tot el ramat o, el que seria el mateix, la feina de tot l’any.  Però l’ofici amb el qual es va guanyar la vida fou el de carnisser. Els que coneixien la precisió amb la qual feia passar el ganivet, i la seva traça  a l’hora d’especejar els animals, no s’estaven de demanar-li, any rere any, els seus serveis. Eren temps on a gairebé tots els pobles es feia matança.  Morir no acostuma a ser una feina agradable, i menys en aquestes circumstàncies, però un matador traçut escurçava l’agonia de les malaurades bèsties.
Els seus nebots sempre explicaven que l’Alfonso era un boletaire excepcional. Se’n feien creus que mai en faltessin a taula per la festa del Quer, el tercer diumenge d’agost, encara que no se’n veiessin enlloc més. Quan era molt jove va aconseguir arreplegar-ne un parell de cistelles molt grans que es va voler vendre a Martinet. No va ser a temps d’atrapar el marxant, en aquells temps gairebé ningú disposava de vehicle particular, i els va haver de llençar tots al Segre. Ho explicava, però, com en el cas de la basquilla, sense rancúnia. No calia culpar-ne  res ni ningú. Et feia entendre que els sotracs formaven part de la vida, que calia donar-los la importància justa. 
“No et pensis que als pobles ens ajudéssim més els uns als altres perquè érem més bones persones” –m’havia advertit. “Sempre ens hem ajudat perquè si avui la desgràcia li toca al veí, demà jo puc necessitar-lo a ell. En el fons tots som egoistes” –sentenciava amb una gran naturalitat. Però jo no me’l vaig acabar de creure mai.
Dissabte passat, però, el darrer sotrac se’l va endur, però estic segur que el va entomar ben clenxinat, no en va portava una pinta a la cartera, per si de cas.