Què tenen a veure una dona que ven pollets en unes golfes a la Seu i una maharaní índia exiliada a Mònaco implicada en afers de diamants caríssims? Quina relació tenen la vida de Truman Capote, fragments de guió de Woody Allen amb una àvia cruel a la Cerdanya? Tots formen part de Tot va passar alhora, la història sobre una família, amb molts salts en el temps, una història sobre les relacions de parella, les de pares i fills, sobre l’amor irracional i el dolor que pot causar, sobre el maltractament psicològic, la submissió, la crueltat i l’opressió, sobre els diners... Una història plena de preguntes que no es van fer, de silencis i de secrets. I d’un terrat, ple de cuques a l’estiu, que es transforma en presó.
Tot va passar alhora (Comanegra) és “un llibre molt personal, molt íntim, que va molt enllà”, segons la definició de l’autora, molt diferent de Neu a la porta i de Consciència. Tot i que té un protagonista omnipresent, el pare, en realitat, és una obra sobre la mare, sobre la importància enorme de la mare.
Aquest és un llibre de cops en sec. Està fet de descripcions curtes, de fets presentats d’una manera dura. Com dirien al Pirineu de fa dècades, territori de poques demostracions explícites d’afecte, una història sense comèdia, sense sentimentalisme, i, evidentment, sense ni una mica de melodrama. Colom escriu els episodis amb tota la duresa del món, els accepta, com acceptaven la realitat la seva mare i els seus avantpassats. Estoïcisme total, o resignació. La vida és així.
Però els cops en sec són suportables perquè van acompanyats de dos elements: el llenguatge poètic i a vegades, també, per un humor fi, subtil, una mica negre i tot. La mirada poètica i l’humor fi permeten sobreviure a la veu que escriu aquesta història i aquí està el valor del llibre: en l’estil, en les imatges poètiques i, sobretot, en els detalls, en els detalls més petits, des dels animalons i les bèsties, fins als objectes o les joies.
L’autora i narradora treu el cap, a vegades s’atura i analitza si tal personatge de la vida real aguantaria la ficció, si seria versemblant. Analiza què faria ella amb aquella història d’amor i submissió, quan l’acabaria i quan no. Va fent reflexions sobre el llibre que va creant a mesura que el va creant
Aquí hi ha l’origen de tot, trobem moltes connexions amb obres anteriors com ara amb El cementiri de les matrioxques, amb versos dedicats a aquell terrat, o amb aquella senyoreta Keaton, que semblava tan anglosaxona i llunyana, però no ho era, aquí hi trobem l’origen de tot l’univers literari de Colom.
És igual si coneixem els protagonistes o no, si som a la Seu o a Andorra, allò que importa són els temes, universals, aptes també a Seül o a l'Havana, amb persones capaces de construir presons, però també amb capacitat de perdó. “Això és el que penso de les relacions humanes. Són completament irracionals, boges, absurdes”, escriu Colom. Doncs això.
