Leonard Cohen ha mort. Un altre dels grans que marxa i cada cop que passa hi ha certa commoció; uns cops més i uns cops menys, però les xarxes s’omplen inevitablement de Youtubes i frases pretesament enginyoses. Cada vegada passa més sovint, estan morint els que van fer gran la música popular, aquests que van començar a fer música tot just deu o quinze anys després que Chuck Berry, sorprenentment encara viu mentre escric aquest article, enregistrés el primer rock & roll de la història.

Segurament enllaçar Berry i Cohen és una temeritat si escoltem l’eterna balada que és la discografia del canadenc, però no s’allunya gaire el caràcter transgressor de l’un i de l’altre, tots dos van viure la música des del costat més salvatge, el de les drogues, l’alcohol, el sexe, la nocturnitat i l’alevosia (¿és que n’hi ha algun altre?). Com deia el rotatiu britànic The Times, Cohen es va convertir en l’estrella del rock més improbable de la seva generació; que bons són els anglesos adjectivant.

La meva pregunta és: ¿qui farà ara de Leonard Cohen? ¿Qui farà de Bowie o Prince? Ningú està fent de Michael Jackson, ni de Miles Davis. De substituta de Madonna ja tenim Lady Gaga abans que l’altra hagi plegat, però ¿sentiran el mateix els nostres fills quan morin Rufus Wainwright, Bruno Mars, Katy Perry o Sam Smith i Chris Martin? ¿Han creat els mateixos vincles amb ells que els que nosaltres tenim amb els nostres herois musicals? O la cultura de l’usar y tirar no els permet clavar les urpes en les coses que els agraden avui perquè demà ja no se’n recordaran.

Canviant de direcció, Leonard Cohen no haurà conviscut ni un dia amb Trump elegit, però a ell no li calien totes aquestes anàlisis catastrofistes en les quals ens veiem immersos aquests dies. L’any 1988, en el disc I’m your Man, el disc de la seva carrera amb la producció de gust més dubtós, hi havia una cançó, Everybody Knows, on ja fa trenta anys destapava la brutícia del nostre món, del planeta i del sistema polític fallit que és la democràcia per culpa d’uns polítics demagogs. Tothom sap, diu Cohen en aquesta lletra, que els daus estan trucats, però tot i així continuen esperant un cop de sort. Tothom sap que la guerra s’ha acabat perquè els bons l’han perdut abans de començar i la lluita està manipulada, els rics continuaran sent rics i els pobres seran més pobres; així és com funciona i tothom ho sap.