Savis eren els nostres avantpassats quan deien: “A la fira no vagis si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res”. Però anar de fira és un costum quasi tan arrelat i tan antic com el nostre petit país. Una de les fires més antigues d’Europa és la Fira Agrària de Sant Miquel, a Lleida, que data del 1232 o la Fira de Xàtiva, a València, del 1250. Però fora de l’Estat espanyol, al Principat d’Andorra també ens ve de lluny això d’organitzar fires... Ja al segle XIV els andorrans vam obtenir la primera concessió d’un privilegi per part del copríncep episcopal que ens permetia poder celebrar una fira anual i un mercat setmanal. Fou l’influent bisbe Berenguer d’Erill, fill del baró d’Erill i germà del conseller reial de la reina Elionor de Sicília, qui atorga als andorrans aquest privilegi cap al 1371, i que l’any 1402 renovà el bisbe Galceran de Vilanova, el valencià que s’enfrontà al comte Mateu I de Foix quan pretenia la corona d’Aragó. Aquesta renovació del privilegi concedit pel bisbe Berenguer d’Erill va ser a petició dels andorrans, ja que el document original es cremà amb la guerra que lliurà el comte de Foix a la mort del rei Joan I de Catalunya-Aragó (1396) quan aspirava a succeir-lo. Més tard, l’any 1448, fou el bisbe Arnau Roger de Pallars, fill del comte de Pallars Sobirà, qui atorgà als andorrans el privilegi de poder celebrar una fira anual el dilluns i dimarts després de Pasqua, tot i que el bisbe passava molt temps a Nàpols com a conseller d’Alfons el Magnànim, ambaixador a Roma i patriarca d’Alexandria, deixant el règim ordinari de la diòcesi en mans dels seus vicaris generals. Però aquest privilegi, com l’atorgat nou anys abans als andorrans per poder pescar a les aigües del Principat, li hem d’agrair molt especialment a aquest copríncep que també rebé els favors del romà pontífex Calixt III –un Borgia i el primer papa de la història que va parlar la llengua nacional d’Andorra– que el va fer cardenal sis anys abans de la seva mort. L’any 1516 el copríncep Joan Despès, també noble, atorgà als andorrans el privilegi de fer un mercat el dijous cada dues setmanes en el qual “totes e sengles persones de qualsevol grau, stament o condició sien y pusquen venir, star y tornar, per venre y comprar totes sorts de mercaderies, vitualles, draps, bestiar y altres qualsevol coses, sens pagar en lo dit loc y parròquia de Andorra la Vella nengun peatge, leuda ni altre qualsevol dret, tribut ni impòsit”. A partir del segle XVI ja es va convertir en un costum demanar als nous coprínceps la confirmació dels privilegis obtinguts al llarg de la història en l’acte de presa de possessió de les Valls d’Andorra pel nou prelat que havia d’observar tots els “privilegis, consuetuts, ordenacions, usos y costums escrits i no escrits de las presents Valls, ab lo modo y forma que los demés ilustríssims señors bisbes sos antecessors han acostumat, y contra aquells ni qualsevol de ells no fer ni venir per qualsevol causa ni rahó”. Això sí que era saber escombrar cap a casa! I és que com deia Napoleó, la victòria pertany al més perseverant.