L’abril passat jugàvem a imaginar i descriure els actors de la comèdia de Sant Jordi, tota la fauna que envoltava els llibres i les presentacions. Avui podríem seguir jugant amb uns altres, tots els que circulen per una exposició, sobretot per un dels grans moments: la inauguració. Totes les inauguracions, en el fons, són unes representacions teatrals amb els seus actes, els seus actors i el seu públic. 

Els primers protagonistes són els polítics, les autoritats que fan un breu discurs, sovint escrit per un responsable de protocol, de premsa o de cultura, que potser se saltaran o llegiran ben malament. Sovint opten per quatre frases buides i tòpiques, molt buides i molt tòpiques, mentre pensen per què carai sempre els toquen aquests temes de cultura i posen cara entre seriosa i de circumstàncies, seriosa perquè a les coses culturals s’hi ha d’anar amb posat greu i seriós.

Els altres grans protagonistes són els artistes. Trobem la diva o “el divo”, encantat d’haver-se conegut i convençut que la seva obra entrarà directament a la galeria dels Uffizi. També trobem el senzill i planer, que té vergonya quan ha de parlar de la seva creació, perquè allò que li agrada és crear, experimentar, innovar, jugar, sentir i pensar, i no parlar de si mateix. I també l’equilibrat, content de rebre amics i familiars per celebrar la seva obra. 

El públic és l’altre gran actor. Aquella habitual que té molta nostàlgia de les grans exposicions físiques que abans feien, per exemple, l’Arxiu Nacional, amb el gran suport dels bancs. Aquella que enyora també el Museu del Tabac i tot allò que movia. Aquell que pensa que quina llàstima que no existeixi un Museu Nacional, no un aparador de quadres sobre Andorra, sinó una infraestructura moderna, tan digital i immersiva com vulgueu, amb espais que expliquin el país i la seva evolució: amb aquella sala sobre el tabac de Toni Cruz al L’Andart, els refugiats de Cal Pal de fa un parell d’anys, ja tindrien per exemple, dos espais. Mentre pensa aquestes ruqueries xoca amb els que no miren res, aquells que farien el mateix paper si hi hagués adhesius de Viakal a les parets. Xerren amb tothom, sense dir res, somriuen, fan petons acríticament, atents al photocall de la revista amb un outfit excel·lent.

En un racó, poc visible, hi trobareu la responsable de cultura, o de la sala, que s’ha treballat l’espai, que ha redactat el discurs aquell que el polític s’ha saltat. I, per sort, sempre per sort, trobareu gent encantada de poder gaudir de l’art, de la història, de la fotografia, de relacionar el passat i el present, de sentir i de pensar, gent que no està seriosa i circumspecta als actes culturals, perquè s’ho passa bé.