El mes passat jugàvem a imaginar i descriure tots els actors de la comèdia que circulen per la inauguració d’una exposició. Avui podríem seguir jugant amb uns altres; tots els que es mouen pels concerts, concerts de música clàssica, contemporània, de rock i de pop, concerts d’aquí i d’allà, sobretot pels concerts que recuperen grups de fa temps i fan tornar el públic a la seva joventut. Perquè tots els concerts, en el fons, són unes representacions teatrals amb els seus actes, els seus actors i el seu públic. 
Els grans protagonistes, evidentment, són els músics i els cantants, mudadíssims si es tracta d’un concert de clàssica o d’un gran festival de prestigi, igual que el públic, que, generalment, també llueix els millors models. Anar mudat, socialitzar, sortir a la foto és gairebé tan important com que t’agradi l’estil que vas a escoltar. Un bon festival de clàssica sempre queda bé.
També queda bé un festival més pop, un d’aquells de la costa catalana, tipus Cap Roig, la Porta Ferrada, Sitges o Cambrils. Podem imaginar els programadors de tots aquests festivals reunits a principis de gener amb uns daus i uns grans bombos, fent les combinacions per al cartell de cadascun, combinacions que sempre acaben igual: “Em surt una Rosario, un Antonio Orozco i uns Amics de les Arts”, diu un. “A mi, em toca una Sara Baras, un Joan Dausà i una Ana Belén”. “Què us estimeu més uns Pets o uns Catarres?” “Tom Jones és viu o mort?”, pregunta un programador que arriba tard al sorteig. “Em demano un Miki Núñez, que és una aposta més segura”, afegeix. Al cartell que els surt, dos o tres hi sumen el ja tradicional concert de comiat de Sopa de Cabra. Es veu que els de Gerard Quintana en fan un cada mes. Només cal afinar el dia.
I el públic encantat de repetir cada any aquestes combinacions, content de ballar i cantar els grans hits de la seva joventut, com els seus pares escoltaven els Sírex, els Mústang o aquell invent que triomfava tant, la Década Prodigiosa. Aquest any han pogut recordar els grans èxits de Lax’n’n Busto amb el retorn, després de 18 anys, de Pemi Fortuny, que ha recuperat la memòria i aquella veu trencada i ronca de vell roquer. Centenars de persones que voregen o passen els 50, tips de beure te matxa, farts d’anuncis, posts i stories sobre la menopausa o la caiguda dels cabells a punt de comprar-se un kalàixnikov si algú els torna a parlar del dejuni intermitent, cansats de tanta medicalització de temes que són naturals, van als concerts de Lax’n’Busto amb samarretes on diu: “No és un drama, és la vida”. I ballen i canten “Vaig beure’m la teva sang, vaig menjar-me el teu cervell”. I surten cansats però contents. L’endemà, després de tant ballar i moure’s, no els fa mal l’esquena ni les cervicals, i pensen, “Va, per què no?” I pregunten: “Quan és el proper concert de comiat de Sopa de Cabra?”