He trigat a donar-vos les gràcies pel munt d’actes i de gestos càlids que m’esteu dedicant. Molts i molts remerciements a tots vosaltres, començant per les Molt Il·lustres autoritats, tant del Consell General com del Govern, així com a l’Honorable Comú de la meva parròquia, que m’obsequià amb un meravellós muntatge per exposar un repertori del meu treball. Infinites mercès un a un, homes, dones, grans, xics, sobretot als que encara són estudiants de Belles Arts, que només veure el que fan se m’escalfa el cor.
He tardat a manifestar el meu reconeixement perquè no sabia i encara no sé com fer-lo prou explícit. Podeu ben creure que no és perquè no n’estigui cofoi, de la vostra generositat, que ho estic, i molt. És que no estic segur de merèixer el vostre afecte... sento recança de no haver contribuït encara prou a teixir el vestit cultural del nostre magnífic país.
Bé, intentaré no ser un fleuma sentimental i estendre’m a contar-vos quins són els ànims que em resten per seguir el curs dels meus propòsits carregats amb el fardell pesadíssim de l’edat, que no dona marge per fer plans amb fita de llarga distància com havia fet fins ara, quaranta anys per a l’estudi del moble andorrà, un gran pessó de temps per a l’estudi de les arts populars, un altre pessic gros per recopilar i dibuixar la riquesa micològica de les nostres Valls...
Em resta encara molta feina a fer per a l’ambiciós projecte de l’art del pa. En general, en puc donar per acabada la tasca gràfica, una aportació que mai no podrà ser del tot completa, almenys per a l’abast limitat de les meves capacitats. Sols em resta posar ordre a centenars de dibuixos i notes acumulats. Posats a fantasiejar demanaria tenir encara l’oportunitat impossible de poder escoltar i plasmar noves velles contalles, d’aquelles que es transmetien rere les ombres de la llera de les fogaines no fa gaire més de mig segle.
Fa tot just una setmana encara vaig gaudir d’una altra gaudança, que em vingués a veure el meu company de l’ànima, el car col·lega Francesc Galobardes. L’inigualable pintor-paisatgista, si tingués els sutants pebrots de deixar ben emmascarat la confortable residència on està retirat i arribar-se a la meva elevada caulla de la plaça de la Germandat laurediana. Està més eixerit que un gínjol, i amb l’aspecte del protagonista d’una pel·lícula de Passolini que enamora, després que els de Canillo acollissin esplèndidament el mig miler de superbes teles pintades per la seva mà de mestre. L’home es trobava pletòric, fins i tot ha recuperat aquell contundent i alhora diàfan parlar de la Garrotxa, encara més exactament de Riudaura, allà on Nostre Senyor el va fer néixer. Aquest sí que és tot un tio, quina rabiüda enveja que fa que als seus noranta-un anyets s’hagi passat de l’espàtula i l’oli a la més lluminosa aquarel·la. N’ha enllestit en poc temps més de dues-centes!
Per acabar, us ho repetiré una vegada més: mercès, gràcies. Una muntanya d’agraïments.
Vostre,
Sergi Mas

P.D.: Més regraciaments. La pàgina 30 d’aquest mateix diari del 24 de gener passar... Per sucar-hi pa. Felicitacions, gallegueta-catalana. Saps interpretar les mides i les hipèrboles encertades, què més voldria jo que tenir una conversa amb l’admirat Clint Eastwood.
No creguis, fa més de seixanta anys, aquí mateix, a Andorra, vaig fer amistat amb un gegant ianqui, excampió de boxa de l’armada americana, i en la categoria dels pesos pesants, que també era un autèntic campió de les Belles Arts que mai no es va intitular artista. No era cap fantasma de pinzell. I saps què va passar? Doncs que va haver de deixar-nos sols a Galobardes i a mi, el país era massa petit per a ell, com també ho va ser  per al murri i experimentat Viladomat. Benvolguda periodista, a la meva edat quan de bon matí et despertes i tot seguit no et pots posar a currar, primer has de lubrificar-te les frontisses.