En els darrers dies hem tornat a sentir crides a superar l’euroescepticisme. A fugir de l’aïllament, del tancament, i apostar per l’obertura i la convivència. És la llum contra la foscor, ens recorden. Malauradament, però, algunes de les veus que parlen no han fet gaires esforços per al manteniment de la confiança en les institucions europees. En els pitjors anys de la crisi van oblidar les persones per les xifres, i per endavant se’n van endur algunes esperances i fins i tot vides. Sentíem tampoc fa gaire temps un europarlamentari, abans ministre d’un Estat membre, lamentar l’arraconament de l’agenda social europea. No en va assenyalar de culpables, però. En tot cas, la responsabilitat d’aquesta deriva no recau precisament en els euroescèptics sinó més aviat al contrari. Polítiques –hauríem de recordar a aquests governants– que van allunyar tants cors de les estrelles daurades sobre fons blau onejant a ritme de Beethoven. Polítiques que van convertir en euroescèptics els més europeistes. Polítiques que van ser el caldo de cultiu de l’ascens dels fantasmes que ara diuen voler combatre: els populismes (o potser neo-feixismes). Els mateixos que van oblidar la ciutadania quan aquesta requeria de més ajuda ara s’adrecen a ella i la renyen per haver retirat la confiança en les institucions europees, aquelles que havien de vetllar per la unitat, la solidaritat i l’harmonia entre els pobles del vell continent. L’entusiasme s’ha pansit i la fredor s’escampa (trist context pels que arriben tard a la festa). Senyors, sàpiguen que tots els dits els assenyalen.
