L’Anna Maria Villalonga, escriptora i comissària de l’Any Pedrolo, va encetar una reflexió prou interessant al seu mur del Facebook. Es qüestionava sobre el fet que una part dels lectors “defugen una novel·la quan pensen que pot ser dura o acabar malament”. I es preguntava d’una manera tan retòrica com participativa si només es vol lleugeresa i finals feliços en les obres de ficció. He seguit els comentaris perquè el tema m’interessa i desconec els motius d’aquesta preferència per un tipus de“fast-food literari” –tal com ho ha batejat algú que participava en la conversa– molt a les antípodes de les grans obres profundes destinades a remoure, per exemple, consciències.
En un assaig sobre el conte terapèutic (text que s’escriu a partir de la situació traumàtica més dolorosa que s’hagi viscut), la doctora en psicologia Mònica Bruder explica la necessitat de concloure aquest tipus de relats amb un final feliç o positiu: “En tot conte terapèutic hi ha un conflicte que es resol”. A través de l’escriptura, l’autor/pacient es transforma en personatge i la seva realitat en una creació narrativa. Amb el text es forma una distància simbòlica que ajuda a abordar temes dolorosos i desbloquejar emocions llargament oprimides.
És llavors el lector que defuig de les històries infelices algú que necessita marcar una distància amb la realitat més traumàtica?
L’actualitat en va ben servida de drames quotidians i escenaris abocats a la desesperança. I massa s’han aficionat els polítics, i de retruc els periodistes, a abusar de la paraula relat per construir, sota el paraigües d’una història, el seu missatge persuasiu i reiterat. Però a diferència del conte terapèutic no es busca la resolució d’un conflicte, sinó sumar vots electorals o clics a les notícies.
Com per no provar sort en els mons ficticis...
Amélie Nothomb ha publicat una adaptació d’un conte clàssic de Perrault, En Riquet del plomall, i ha defensat el seu dret narratiu al desenllaç positiu: “A banda d’una simple constatació estadística, el final infeliç s’ha convertit per desgràcia en una regla estètica. Si una història d’amor acaba malament et prenen per un bon escriptor, reflexiu i profund i, per aquest motiu, en la gran literatura, d’històries d’amor que acabin bé n’hi ha ben poques”.
Em sap greu per les perdius. El col·lectiu més perjudicat afectat pels finals feliços dels contes infantils. Em solidaritzaré amb la seva causa quan omplin els carrers en una manifestació reivindicativa. I els donaré un eslògan per reconduir els bons lectors cap a les bones històries amb independència de la felicitat: “Una novel·la és més que una història ben o mal contada: és sempre un testimoni de la nostra condició, una presa de posicions i, en definitiva, un acte protesta”.
Paraula de Manuel de Pedrolo (i missatge de tancament de l’interessant debat formulat al Facebook de la comissària del seu Any).