“Todo es mentira”, cantava el gran Luis Eduardo Aute que, malauradament, ara passa hores molt baixes per motius de salut i d’edat. “Todo es mentira, todo es mentira menos tú y si lo fueras, te lo suplico miénteme, bésame y dime: Todo es mentira menos tú” deia la tornada de la cançó del disc del 1989 Segundos fuera, amb altres temes imprescindibles com La Belleza o Va como va.

Uns anys més tard, el 2000, Quim Monzó arribava a la mateixa conclusió: Tot és mentida, un excel·lent recull d’articles publicat per Quaderns Crema que, igual que el meu idolatrat Esplendor i glòria de la internacional Papanates –cada dia creixent, la internacional vull dir–és un clàssic, un llibre vigent.

Aute, Monzó i les seves conclusions em venien al cap fa uns dies durant i després de l’excel·lent conferència de Carles Gascon i Oliver Vergés sobre l’acta de consagració de la catedral, un document creat molt després de la data del 819 amb la finalitat de protegir els interessos del bisbe davant dels del comte. Els dos doctors en història i especialistes en l’època medieval van datar el document (que detalla bé les esglésies que són propietat del bisbat i que estan sotmeses a aquella catedral) entre el 1016 i el 1024 basant-se en una sèrie d’arguments, dades rigoroses que van exposar a la Seu dins del cicle Desenterrant el passat –i en breu ho faran a Andorra– de manera brillant i divulgativa per al gran públic. Una conferència, d’altra banda, que podia haver estat un malson per aquest gran públic no especialitzat si haguessin caigut en enumeracions de bisbes i comtes medievals, però que, gràcies al ritme que li van donar, va ser un plaer per a tothom. (Per què circula pel món gent que creu que si fa xerrades o intervencions en reunions plenes de tecnicismes quedarà com un gran savi i intel·lectual i, en realitat, queda com un gran pedant que no sap adaptar-se al registre i al nivell de l’auditori o del receptor?)

Gascon i Oliver van rebre felicitacions de molta gent, entre ells d’especialistes de l’àmbit universitari per haver clarificat un enigma que feia segles que rondava pel cap dels historiadors i que havia tingut solucions i respostes molt diverses. La seva novetat, deien, a part de la datació, és l’enfocament ja que parlen d’una invenció per protegir els interessos i no d’una simple falsedat.

La recerca històrica, tan inútil segons alguns, és bàsica; ens permet una mirada crítica, una anàlisi dels relats –tan diferents segons qui els escriu– i, fins i tot, ens desmunta els documents, sovint considerats tan sagrats per escriure-la.

I escolto Albert Pla que també canta Todo es mentira i conclou: “Me engañaron porque soy un iluso, lo merezco, yo también soy un poquito mentiroso. Yo aquí sigo recostado debajo de un olivo viendo pasar el tiempo y engañándome a mi mismo.”