A casa, ja estem tots graduats. Ara dinem tots amb el birret posat i fem molt goig, semblem una reunió de la Real Acadèmia Espanyola o de l’Institut d’Estudis Catalans; no sé quins acadèmics van més mudats i són més solemnes. Això és igual, l’important és que ja estem encarats, encaminats totalment cap a Harvard, Cambridge o Oxford, com a mínim. 
Els bessons es van graduar els primers a l’escola bressol. Només tenen 22 mesos, però la graduació de la classe dels esquirols va ser preciosa, una cerimònia molt emotiva. Tots elegants, en fila ordenada, van rebre la seva orla i, al final, hi havia un photocall molt fi. 
Ja els tenim encaminats. Res d’FP, ni de cicles formatius i, evidentment, res de batxillerats de lletres, ni carreres d’humanitats ni inutilitats d’aquestes. No sé què faria si un fill meu fes com Gabriel Plaza, el noi amb millor nota de la comunitat de Madrid, que estudiarà Filologia clàssica. Llegeixo que, després de ser entrevistat a la SER i ser desqualificat en mitjans digitals, ha decidit no fer-ne cap més.
La cerimònia de primària del mitjà no va ser tan cuqui però tot va sortir rodó i també estan en el bon camí. I a la de la nena, a secundària, les fotos van sortir fantàstiques. Abans d’anar a la graduació del gran, a batxillerat, vaig a la perruqueria. Mentre espero que el color pugi, una senyora discuteix amb la seva filla –millor dit parla sola, perquè la filla l’escolta impassible i intenta raonar sense èxit de tant en tant–. La nena vol fer-se un pentinat asimètric, amb un costat una mica rapat. Ella exclama un i altre cop abans que la perruquera engegui l’aparell: “No m’agrada, no m’agrada”. “Però si encara no he començat”, diu la noia amb l’endoll a la mà. I la mare afegeix: “I després d’això et voldràs fer una cresta rosa!”. La nena ho nega, no té cap intenció de fer-se una cresta rosa. Però aquella mare també vol que la seva nena vagi a Harvard. Ho entenc. “Et faràs una cresta rosa i no et deixaran entrar a la Universitat!” La filla  ja no li contesta i la perruquera desa la moto perquè a la nena li ha explotat el cap.
El padrí també s’ha graduat. Als horts socials. Abans, la gent tenia un hort com la cosa més natural del món. Anaven a l’hort, venien de l’hort o els portaven a l’hort, sense més. Ara no. L’Administració et cedeix una petita parcel·la i munta una bonica cerimònia de lliurament de les claus dels horts amb els padrins i les padrines. Els cervells pensants de la burocratització i del xou mediàtic constant ara treballen en una altra cerimònia: la festa de la collita de l’hort social. La preparen per a l’agost o setembre. I el padrí ja espera un altre berenar. 
He dit que a casa tots ens hem graduat. Ben bé tots, no. La padrina no ha volgut anar a cap graduació. Diu que n’està tipa i que tots fem massa comèdia. Anarquista com és diu que, en aquesta vida, cadascú ha d’estudiar allò que més li agradi i, després ja trobarà les seves sortides professionals, que cadascú se les buscarà i que els desitja molta sort i salut, que cadascú faci el seu camí, potser amb canvis, potser amb revolts, però el seu. Pobra, com que ella no ha anat a Cambridge... Aquesta dona passa de tot.