El primer de novembre celebrem la festivitat de Tots Sants. Avui dia compartim castanyes i panellets amb esquelets, teranyines i el “crit o confit”, propis de festes importades que res tenen a veure amb les nostres tradicions ancestrals.
A principi del segle passat, aquell dia s’anava a missa de bon matí i després s’acostumava a estar a casa amb tota la família reunida a la vora del foc, tot menjant castanyes torrades o bullides, les castanyes eren de molt bona qualitat i les recollien a Santa Coloma.
L’endemà era el dia dels Difunts, en despuntar el dia es guardava un silenci sepulcral que durava tota la jornada en senyal de respecte i dol per als que ja no hi eren. A totes les parròquies es deia l’Ofici de Rèquiem i es feien 3 misses, a trenc d’alba, al matí i al migdia, aquesta darrera era cantada i més solemne, ja que era la missa que més assistència tenia.
Els homes ajudaven a cantar-la i també cantaven els Dolorosos sentiments de les Ànimes del Purgatori que tenien aquesta tornada: “Oh mortals, i viadors! / que tan olvidats viviu! / a les Ànimes oiu/ que criden: Ai que dolor // La primera estrofa [que tothom recordava] deia així: Ai catòlics cristians! / que excessives són les penes / patim en estes cadenes / lligades de peus i mans: / Lliureu-nos d’aquest rigor, / puig és cert poder teniu”. Aquell dia prenien especial protagonisme a les esglésies els tenebrosos quadres de les ànimes i algun predicador forà, que sermonejaven sobre el Purgatori i de les penes que allí s’infligien a les ànimes condemnades.
En començar la tarda, les campanes de totes les Valls tocaven a difunts, la gent es congregava a la porta de l’església i des d’allà s’iniciava el res del Sant Rosari en memòria dels difunts. Durant el matí, les dones de la casa ja s’havien encarregat de deixar ben lluent el vas (panteó) dels seus avantpassats, ja que el Rosari acostumava a fer-se al cementiri i era molt mal vist que una casa no es cuidés dels seus difunts. La mort en aquells temps era tractada com un succés natural, “tan natural era lo nàixer com lo morir” em comentava un dia una padrina d’Encamp.
Quan algú moria, s’anunciava al mossèn, al campaner i al crida. El dol es rebia sempre a la casa i es vetllava el difunt a la sala més gran. Tothom tenia una casa amiga (solia ser la del costat) i els veïns d’aquesta casa amiga es cuidaven de tot durant aquelles jornades, des de cuinar, cuidar-se de la collita si n’era temps, o dels animals. No cal dir que quan els fes falta, el favor seria tornat sense cap mena de dubte. Les veïnes vestien el cadàver i l’embolicaven amb uns llençols immaculats, tot quedant exposat a sobre de la taula del soler amb tres o quatre espelmes que havien cremat acompanyant el Santíssim, el Dijous Sant. L’enterrament se solia fer l’endemà de la defunció, tota la població acostumava a anar-hi per acompanyar la família en aquells moments tan durs. Al cementiri es rebia l’últim adeu dels veïns i a la família se li expressaven les darreres mostres de condol tot deixant-los sols amb l’enterrador per tal que es donés cristiana sepultura al difunt.
Una creença molt curiosa que tenien els nostres avantpassats era que la terra escopia les males persones, i el pobre fosser s’havia d’esmerçar que la terra quedés ben plana, ja que si no ho quedava podria malinterpretar-se com a símbol de mala persona. Joan Amades ho recull al Costumari Català: “A Andorra hom creu que la terra escup els condemnats [...], els fossers procuraven deixar el sol ben llis, puix si la terra hagués pujat una mica, hom l’hauria cregut un pecador”.
Aquesta no era pas la sola creença que tenien, també procuraven enterrar-los sense sabates, ja que creien que l’ànima (abans de fer el viatge final cap al Cel) sempre tornava a la casa per veure com portaven els seus hereus la casa, les terres i els negocis (si en tenien); com que els solers de les cases eren de fusta i si mai els visitaven de nit (com que anaven descalços) d’aquesta manera no despertessin ni espantessin la canalla.