El canvi ja és aquí, i com a tal no s’ha d’entendre com la consecució d’una fita, sinó com a part d’un procés. I per explicar-me millor, m’agradaria continuar amb les granotes protagonistes de la meva darrera columna. Les de la faula que les presentava dins d’una cassola que de tan a gust que s’hi trobaven, quan es van adonar que el foc més que escalfar, cremava, ja era massa tard per escapar. Eren la proteïna delicatessen del plat principal.
El canvi ja hi és, i nosaltres a dins la cassola amb el foc encès. I ara per ara, més que perdre el temps en plans de fugida (la cassola no anirà enlloc) hauríem de posar la nostra creativitat al servei d’iniciatives per rebaixar la pressió del foc.
Comencem per reformular un concepte teològic per aplicar-ho a la lògica empresarial: l’opció preferencial. És a dir, davant un marc opressiu i la inferioritat d’oportunitats, la societat de proximitat hauria d’optar (preferir) per productes i serveis de proximitat. Es tracta d’una acció dinàmica a dues bandes. Implica consumidors compromesos i interessats en la producció i serveis locals; però també empreses, autònoms i emprenedors amb capacitat de seduir el seu client potencial, que ja no és el turista ocasional, sinó el resident fix i també local.  
El cercle virtuós de la proximitat funciona a partir del convenciment que, ara més que mai, Andorra és per als (i dels) andorrans. Ens cal determinació i motivació, a parts iguals, per incentivar el consum intern, el turisme intern. I no és necessari dur a sobre el passaport per creure en el nostre país i les seves possibilitats. Comencem per protegir el nostre comerç, els productes i els serveis dels autònoms i emprenedors.
Sé que tot això sona a la teoria demonitzada del proteccionisme econòmic. La història ens recorda que davant greus crisis econòmiques, els governs tendeixen a protegir l’economia posant barreres comercials amb aranzels i gravàmens impositius als productes de fora. I és la mateixa història que desvetlla els efectes perniciosos d’aquestes mesures que lluny d’estimular l’economia, resulta afectada per pèrdues de benestar i de creixement que es triguen anys a recuperar.
Del que es tracta, més aviat, és d’aplicar un proteccionisme que no ha d’anar en contra d’iniciatives foranes (seria ingenu pensar en murs o tanques en aquest món hiperconnectat); sinó a favor de mantenir a ratlla l’intrusisme que tant perjudica el nostre teixit empresarial.
L’intrusisme, a la fi, no deixa de ser una competència deslleial que aboca molts empresaris i treballadors per compte propi a tancar o llençar la tovallola. I els temps actuals no conviden a ser massa optimistes per pensar en alternatives motivadores. Ara mateix, quan una botiga es veu obligada a abaixar la persiana hi ha poques opcions que pugi amb una altra proposta.
El foc cou viu i les granotes no resistiran gaire més. La por es transformarà aviat en crit. Una crida adreçada a tothom. Govern, comuns, institucions, empresaris, comerciants, industrials, autònoms, emprenedors i consumidors. Una crida que hauria de ressonar com a Virtus Unita Fortior, la nostra divisa en sentit figurat que es podria simplificar en la unió fa la força.
I mentre somiem en el dia que, potser, el foc s’apagui, resistirem millor junts el temps d’escalfor dins la cassola.
Opció preferencial per Andorra.