Tovallons ultrafins

Anar de tapes i intentar-te eixugar correctament amb un tovalló de paper és tan difícil com partir murs de formigó amb el colze, fer gimnàstica rítmica en un vagó del Dragon Khan en marxa o moure objectes per telecinesi. Si el paper fos més fi ja no seria sòlid sinó gasós. Cada cop que vaig a un bar o a una cafeteria i els utilitzo em fa la sensació d’estar vulnerant el protocol de Kyoto de medi ambient.

A l’hora d’abonar 15 o 20 euros per un parell de racions de calamars i de patates braves i una copa de vi no em faria res pagar tres o quatre cèntims més, com amb les bosses de plàstic al supermercat, i gaudir d’uns tovallons com Déu mana. Si aquests bars d’Espanya que compten els escuradents per pagar fessin el mateix amb els tovallons que he gastat, hauria de finançar la consumició a dotze mesos. Cada cop que n’agafo un del dispensador en plàstic o alumini patrocinat per Cacaolat, Coca-Cola o San Miguel, crec que estic contribuint a la desforestació de l’Amazones. I a sobre continuo amb els dits plens d’oli, amb uns quants tovallons estripats perquè la capsa estava plena com un ou, i amb els llavis ben empastifats.

Em cau una mica de beguda a taula, trec uns quants tovallons ultrafins, i ni per casualitat eixugaré res. Només aconsegueixo de desplaçar el líquid, i si tinc sort potser el puc arribar a empènyer fins a l’extrem de la taula i llençar-lo a terra, cosa que no és gaire higiènica. Després de menjar-me unes croquetes o uns seitons, sempre acabo anant cap al lavabo i rentant-me. Allà hi ha l’eixugamans, un dels objectes més desesperants que hi ha. La majoria no serveix ni per apagar una espelma tot i fer més soroll que les turbines d’un Boeing 747, cosa incomprensible pel poc aire que surt. Aconseguir tornar a la taula o a la barra amb les mans seques té més mèrit que menjar una tapa d’ensalada russa en un bar de mala mort o unes tallarines precalentades de la botiga xinesa del costat de casa, a les cinc de la matinada, i continuar viu. Encara que sempre queda el recurs d’agafar paper higiènic malgrat que sembli paper de vidre o d’estrassa per no haver de fer servir el jersei, la camisa o els pantalons.

Normalment surto de l’establiment amb les mans molles, amb un “gràcies per la visita” i preguntant-me com es va redactar en tovalló de paper el primer contracte de Messi amb l’FC Barcelona i com es poden apuntar números de telèfon de “per al que vulguis”, plànols d’edificis, de fàbriques o de carrers, escaletes de programes de ràdio o de televisió, adreces de pisos de somni clau en mà o organigrames d’empreses. L’any 2011 l’empresari farmacèutic gallec Jorge Dorribo va presentar com a prova davant del Tribunal Suprem d’Espanya un tovalló de paper d’un hotel andorrà amb quatre quantitats sumades a mà i uns quants gargots per justificar els 200.000 euros que, presumptament, havia pagat a l’exministre de Foment espanyol José Blanco perquè agilités gestions. En el paper que no neteja la boca hi van, moltes vegades, els números que embruten les mans. I no només d’oli.