Com bé deveu saber hi ha una dita popular que fa: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora. Si la Candelera riu, l’hivern és viu”. Aquí i a Punxsutawney, Pennsilvània.
Aquest any, segons el meu parer, la Candelera va plorar a sac, de fet el 2 de febrer va caure un tou de neu i es va encetar un minidebat a Twitter per saber que passava si per la Candelera nevava, ja que estrictament no va ploure.
Vàries mostres eufòriques de creativitat van especular a manera de rodolí, i a vegades de haiku, sobre el que passaria a partir d’aquell dia de febrer: “Quan la Candelera neva, l’hivern s’espera perquè tot el que hi havia abans era primavera”, va proposar un; “Si per la Candelera neva, neva trenta dies més al seu darrere”, afirmava un altre; “Quan neva, riu o plora?”, es demanava una tercera.
Sigui com sigui l’enigma ha estat resolt; si per la Candelera neva, és com si plogués, perquè l’hivern és fora. Aquests darrers dies hem entrat en un anticicló poc habitual per a aquesta època de l’any, i els comentaris sobre el canvi climàtic han tornat a les taules dels bars entre cafès i infusions: “Alguna cosa li estem fent al clima”, salta a la vista. “Això és cíclic”, sí, i tant!
Sigui el que sigui el que li estigui passant al clima, que faria part d’un altre article que jo seria la persona menys indicada a escriure, ha fet que hàgim tingut un pont de Carnaval la mar de calentet. Carnestoltes ha sigut tard, tenint en compte que pot caure entre el 29 de gener i el 4 de març, depenent de les llunes plenes, ja que és una data del calendari lunar.
Disbauxa, alegria, poca-soltades i gent disfressada amb bosses d’escombraries; tot per avisar de l’inici d’un període de penitència i abstinència de carn de tota mena, la Quaresma, tot i que la meva mare sempre aprofita aquestes dates per explicar-me que anys enrere, si pagaves una suma a l’Església, et permetien menjar carn... Molt equànime, tot plegat.
Sempre m’ha fet gràcia com la tradició ha descrit els dos protagonistes del moment, l’un, el Carnestoltes, com un senyor gras, bevedor, tocat del bolet i amb ganes de fer gresca; i l’altre, la senyora Quaresma, seca, vella, seriosa i que només menja peix; la diversió contra l’avorriment, la disbauxa versus la seriositat.
Un altre any m’ha tocat recordar allò de l’enterrament de la sardina, que feia amb la meva iaia quan era petit, perquè realment hi ha un reguitzell de tradicions que envolten aquesta època de l’any: vestíem una arengada i anàvem a berenar a la muntanya per després enterrar el peix a la terra, com a senyal que la disbauxa s’acabava, una mica com el que va passar ahir a les places, amb la crema del Carnestoltes.
Una festa, aquesta, amb tots els components d’una tradició pagana que segurament s’endinsa en la tradició romana, però amb aquest rerefons religiós que tenen totes les tradicions a la nostra cultura: bona jugada de l’Església, aprofitar les celebracions populars i donar-los un altre significat. Se les saben totes.