El Consell General va aprovar la setmana passada una nova modificació de la Llei qualificada de la nacionalitat en un debat que va evidenciar, un cop més, que en determinats aspectes, i aquest n’és un, les recomanacions dels organismes internacionals ja poden dir missa, que se’n farà cas omís.
Sigui com sigui, i més enllà també del fet que flexibilitzant per aquí i endurint per allà ens ha quedat un text segurament més restrictiu que no pas el que teníem fins ara, amb la reforma s’afegeix una mica més de paperassa als tràmits que cal fer per, en cas de complir amb les condicions, poder accedir a la nacionalitat de ple dret.
I és que malgrat que en les enquestes de l’Àrea de Sociologia de l’AR+I els tràmits acostumen a ser únicament la raó per no fer-se andorrà del 3% dels enquestats, lluny del 23% que no se’n fa per no haver de renunciar a la nacionalitat d’origen, l’anada i vinguda entre administracions és excessivament llarga. L’altre dia un bon amic m’explicava que porta ja un any des que va presentar la sol·licitud per fer-se andorrà i encara “no ho és del tot”. Gestoria per obtenir els certificats de naixement i penals corresponents i documentació lliurada el maig a Govern. Silenci fins al setembre, quan va rebre una carta convocant-lo a un examen per avaluar la seva integració al país un mes després i resolució i passaport provisional a mitjans de novembre. Renúncia a la nacionalitat d’origen a l’ambaixada corresponent, un tràmit que “puede tardar de dos a tres meses”, i un cop rebuda i certificada la renúncia, inscripció al Registre Civil d’Andorra, tràmit que “tardarà uns dos mesos”. Passats més de seixanta dies, novament a Govern, ara sí per sol·licitar ja el passaport definitiu i a esperar-ne la resolució –que el darrer dia que hi vaig parlar la setmana passada encara no tenia–. Pel mig una renovació del permís de residència per no ser del tot apàtrida.
