Tots tenim pors. Algunes són petites i quasi imperceptibles, altres ens sacsegen com un terratrèmol i ens fan dubtar de tot. Però la veritat és que ningú se n’escapa. La por és una de les emocions primàries, una companya de viatge que ha acompanyat la humanitat des de l’origen. Gràcies a ella hem sobreviscut: ens avisa quan hi ha un perill, ens fa estar atents i prepara el cos per reaccionar. El problema no és tenir por, sinó no entendre què ens vol dir o deixar que governi les nostres decisions. 
Les pors tenen orígens diferents. Algunes provenen de l’instint de supervivència: la por de caure, a perdre el control, a quedar sols. D’altres neixen de l’experiència personal: un comentari dur d’un professor que encara ressona, una situació viscuda a la infància que ens va fer sentir vulnerables. I moltes, avui dia, són fruit de la incertesa: no saber si encertarem en una nova feina, si serem capaços d’assumir un repte o si podrem sostenir un canvi inesperat. L’època actual, marcada per canvis accelerats, és un terreny fèrtil per a les pors. Quan la vida es torna incerta el cervell busca seguretat i, si no la troba, amplifica els senyals d’alarma. 
Quan la por truca a la porta, tenim dues opcions. Obrir-li i escoltar què ens vol dir, o ignorar-la amb l’esperança que marxi. Però si no l’escoltem, acostuma a tornar amb més força, fins que un dia entra sense permís i ens desborda. És com un visitant incòmode, com més el neguem, més soroll fa; si l’asseiem a la taula i l’escoltem, descobreix que no té la necessitat de cridar. 
La manera com reaccionem a la por pot marcar la diferència. Hi ha qui lluita contra ella, com si fos un enemic per derrotar. Aquesta actitud desgasta i ens fa sentir que cada pas és una batalla. D’altres decideixen fluir-hi, reconeixen la por, respiren i avancen amb ella al costat. Fluir no vol dir resignar-se, sinó aprofitar l’energia de la por per preparar-se millor. És com nedar amb el corrent en lloc de remar contracorrent: el camí es fa més natural i menys feixuc. 
L’entorn juga un paper fonamental. Quan estem envoltats de persones que ridiculitzen les nostres pors o les jutgen, aquestes creixen i ens bloquegen. En canvi, un entorn que escolta, que dona espai i que aporta calma, ens ajuda a relativitzar i a veure opcions. Tots hem viscut l’experiència d’explicar una por a algú i sentir-nos alleujats simplement perquè aquella persona ens ha escoltat sense voler treure importància al que sentíem. El suport adequat pot transformar una por paralitzant en un motor per avançar. 
També cal recordar que no hi ha emocions positives o negatives. Totes tenen un missatge. Quan les entenem així, deixem de voler eliminar-les i aprenem a utilitzar-les com a brúixoles.  
El cos ens envia missatges clars que sovint ignorem. Aprendre a escoltar aquests senyals i no a combatre'ls és una manera de transformar la por en informació útil. La respiració conscient, per exemple, pot ajudar-nos. 
Amb el temps, moltes pors es dilueixen. Allò que un dia ens paralitzava, avui ho veiem amb perspectiva i fins i tot ens sorprèn recordar-ho. No hem de jutjar-nos per haver sentit aquella por: amb els recursos i la informació que teníem, era real i legítima. El fet que ara la veiem petita no vol dir que no fos necessària, sinó que hem crescut i l’hem transcendit. 
Potser la clau és deixar de veure la por com un enemic i començar a veure-la com un missatger. Quan ens visita, no cal donar-li les claus de casa, però tampoc barrar-li la porta. Obrim-la, escoltem-la i decidim què fem amb el missatge. Perquè la por no desapareix: ens acompanya sempre. El que marca la diferència és si ens hi esgotem lluitant o si aprenem a fluir amb ella, transformant-la en una guia. I en aquest ball de contrastos, entre la resistència i l’acceptació, descobrim que la por pot ser, en realitat, una de les nostres grans mestres.