Transgressió a l’art (I)

Des de la Prehistòria fins als nostres dies l’art és una manera d’expressar el pensament i el sentiment humà. L’art ha anat canviant a mesura que la humanitat ha anat avançant i s’ha fonamentat en els corrents filosòfics, religiosos, econòmics i tecnològics. Les expressions de l’art a la prehistòria, del paleolític al neolític, són en manera de pintures rupestres i representen majoritàriament animals. Algunes teories apunten a la recerca de designis de sort i fortuna a la caça mentre que altres apunten al xamanisme. És difícil trobar els fonaments reals que van motivar tals expressions de fa milers d’anys. Només a partir de la cultura egípcia podem intuir el significat i la intenció de les obres d’art.
Els pintors egipcis basaven les seves obres a la vida després de la mort i en la creença de la transcendència de l’ànima. Els escultors, el mateix. L’or era un element habitual, ja que representava la immortalitat. No deixa de ser paradoxal que en l’Egipte de fa cinc mil anys es construïssin edificis d’una arquitectura singular difícilment realitzables avui dia, amb els nostres coneixements d’arquitectura i enginyeria, mentre que a Europa, a la mateixa època, l’únic que es construïen eren dòlmens, quatre pedres amb una pedra més gran a sobre. Se suposa que també eren representacions amb simbolisme funerari i sagrat.
L’art grec i romà, natura, realisme i vida mundana, amb una gran càrrega d’erotisme, molt d’ell homosexual. L’homosexualitat estava tan naturalitzada que ni tan sols existia una paraula en llatí per definir-la. Al segle III, Mallangana Watsyayana escrivia a l’Índia en total ascetisme i (paradoxalment) celibat el Kama-Sutra, autèntic tractat sobre el plaer sexual i sobre molts altres elements de les relacions humanes d’una  època en què la poligàmia i l’homosexualitat eren la norma.
Un es planteja en l’actualitat si no serem nosaltres, els occidentals del segle  XXI, els transgressors que amb les nostres rígides normes sobre la moral de la parella estable estem vulnerant l’autèntica naturalesa de les relacions personals, privant-nos de tot un món d’emocions, passions i plaers coneguts per només uns pocs.
A l’alta edat mitjana, els anys de l’obscurantisme i l’art sacre, comença l’era del simbolisme, l’artista de l’edat mitjana no era un treballador especialment qualificat, no se li donava la importància que es va donar en segles anteriors i posteriors a excepció dels miniaturistes que il·lustraven els manuscrits de pergamí o de vitel (vitel era la pell de l’anyell quan encara és embrió, del qual s’obtenia un pergamí molt més fi i suau). Hi havia miniaturistes de gran prestigi que expressaven mitjançant imatges el que estava escrit en lletra, ja que pocs tenien la capacitat d’interpretar la paraula escrita.
Paradoxal resulta també que els paleògrafs de l’actualitat, analitzant aquests antics manuscrits poden saber que alguns dels copistes no sabien llegir (quan  s’escrivia un manuscrit normalment es copiava d’un altre anterior i en ocasions aquesta còpia trigava anys). És a dir copiaven la lletra i el text sense tenir la més remota idea del que estaven escrivint. Una cosa semblant passava als calls jueus en l’època de Torquemada, gran inquisidor de l’orde dels Dominics, que arribant a Barcelona va fer fugir la família Corró, editors i copistes de llibres alguns en text hebreu. No deixa de ser sarcàstic que aquesta família de qualificats editors, fugint de la inquisició per evitar la mort a la foguera, trobessin acomodament al Vaticà, precisament per la seva extrema qualificació en l’art de l’edició i l’enquadernació.
Fi de l’alta edat mitjana, de l’art mudèjar i mossàrab, al gòtic i al romànic passant pel visigòtic/mossàrab fins a la baixa edat mitjana: l’art europeu segueix sent l’art sacre, la religió impera i els artistes se sotmeten, és interessant veure l’evolució de l’art en els manuscrits com es van copiant a través dels segles amb els textos idèntics i les mateixes miniatures però amb una clara evolució pictòrica, és clar l’exemple del manuscrit de Beat de Liébana (un dels quals es troba custodiat a l’arxiu episcopal de la Seu), amb els terribles comentaris sobre l’apocalipsi de Sant Joan per atemorir el món i encendre la seva fe en l’Església, aquest manuscrit va ser copiat que es conegui trenta-sis vegades en un termini de cinc segles amb els mateixos textos i imatges.
Mentrestant, irònicament, a l’altra banda del món la miniatura persa, contràriament a la producció artística sacra d’Europa, evolucionava en un sentit natural i bucòlic, dones nues nedant en estanys, banquets i escenes de caça, bones mostres d’això són les imatges de la Rubaiyat d’Omar Khayyam, una poesia que canta al vi i l’amor, espiritualitat musulmana en estat pur que per tant contrasta amb la realitat musulmana actual a la qual ni tan sols es permeten les imatges de persones. Omar Khayyâm (segle XI) és considerat un dels més grans sufís (els místics de l’islam) de Pèrsia. On és la transgressió? En un art que atemoreix amb fins dogmàtics, o en un art que canta la bellesa, la vida sense altre fi que expressar la bellesa i la vida mateixa?
Tant la cal·ligrafia com les trenta-sis miniatures que il·lustren el còdex són d’una bellesa sublim, en contrast absolut amb la transcendència dels còdexs religiosos europeus que paradoxalment es realitzaven en les mateixes dates.
El Renaixement sorgeix com un moviment artístic i intel·lectual al segle XIV, basat en l’aprenentatge clàssic, de grecs i romans. L’humanisme cobra importància, és a dir, la creença que els èxits i la vida de l’home en aquesta vida és molt més important que en la següent, el que va ser considerat una transgressió per les esferes dominants medievals cristianes. L’art religiós ara és inspirat per les qualitats més humanes de Crist, més que una imatge misteriosa com en anys anteriors. Tot i això, segueix l’aterridora amenaça en alguns artistes sobre el fatal destí dels que no s’alineen amb el dogma establert per l’Església catòlica. 
No és, però, fins al segle XX que comença realment la transgressió de l’art en els seus màxims exponents, i mereix un article a part. Serà el proper.