En democràcia, la transparència no és una concessió del Govern. És una obligació. I el control parlamentari no és una molèstia que l’Executiu pugui limitar.
Per això, el que està passant al voltant de Banca Privada d’Andorra (BPA), és un exemple preocupant d’una manera d’entendre el poder i les institucions que DA ha anat consolidant durant aquestes legislatures: donar explicacions quan convé, reservar informació quan incomoda i traslladar responsabilitats quan les preguntes exigeixen respostes.
Des del Grup Parlamentari Socialdemòcrata hem demanat, ja més d’una vegada tota la informació de l’entitat. Una petició que respon a una obligació elemental: conèixer l’evolució de l’entitat, fiscalitzar les decisions que s’hi han pres i saber què ha passat amb els seus actius i recursos.
La resposta del Govern ha estat sempre negar-nos aquesta informació. I davant d’aquesta negativa, hem recorregut a Sindicatura. I aquest pas posa sobre la taula una qüestió que afecta el conjunt del sistema democràtic: fins on arriba el dret del Govern a invocar la reserva i on comença el dret del Consell a exercir la seva funció de control?
No podem acceptar que el secret es converteixi en opacitat.
És possible protegir la informació que legalment hagi d’estar protegida i, al mateix temps, garantir que els representants electes, puguem disposar de la informació necessària per exercir les nostres responsabilitats. Una democràcia madura ha de saber garantir les dues coses.
El fet que una informació sigui reservada no pot convertir-se en una fórmula per impedir el control parlamentari. 
No demanem reobrir artificialment el passat. Demanem saber què ha passat i què s’ha fet durant tots aquests anys. I ho demanem perquè la ciutadania té dret a conèixer com s’han gestionat qüestions que afecten l’interès general.
Malauradament, aquesta legislatura hem vist massa sovint una manera de fer política basada a esquivar les preguntes incòmodes, negar informació i traslladar responsabilitats. DA i el cap de Govern han convertit massa sovint la transparència en un discurs i no en una pràctica.
La informació pública no és propietat de cap Govern, ni de cap partit, és propietat de la ciutadania.
El Consell General no pot ser un espectador de l’acció de l’Executiu. Els consellers generals no podem veure limitada la nostra capacitat de fiscalització perquè una determinada informació resulta incòmoda o perquè el Govern decideix refugiar-se darrere d’un organisme públic. (recordem que si no s’ha modificat la llei és per manca de voluntat de la majoria actual). 
Des del Partit Socialdemòcrata, ho tenim clar: qui governa ha de rendir comptes.
I rendir comptes significa donar explicacions, facilitar informació i assumir responsabilitats. També quan les preguntes són difícils i quan les respostes poden resultar políticament incòmodes. Governar implica prendre decisions, però també explicar-les davant del Parlament i davant de la ciutadania.
Per això continuarem insistint per obtenir la informació sobre BPA. No per una qüestió partidista, sinó perquè és la nostra responsabilitat com a oposició i com a representants de la ciutadania.
Andorra necessita recuperar una cultura institucional basada en la transparència i el rendiment de comptes. Necessita un Govern que no tingui por de donar informació i unes institucions capaces de controlar-lo efectivament.
Davant l’opacitat de DA i del cap de Govern, el PS continuarà fent el que li correspon: preguntar, fiscalitzar i exigir respostes.
Perquè en democràcia, governar no és tenir tota la informació. És tenir la responsabilitat d’explicar-la.
Al contrari, caldria fer-se una pregunta totalment legítima. Quina por es té des del Govern per no donar la informació? Què volen que no sapiguem?