Transport públic sense sòl públic?

El 1998, el govern de Marc Forné va adjudicar l’estudi d’un transport públic urbà “no convencional” (metro aeri) entre Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany a una UTE en la qual participava la meva empresa. 
A mitjans del 1999, davant les dificultats d’obtenir els drets de pas i vol per sobre de les propietats privades, el projecte s’havia convertit en un “metro fluvial” amb la plataforma sobre el riu Valira. 
Subsistia, però, el problema d’ubicar les estacions d’accés dels usuaris al sistema. Després d’una sèrie d’entrevistes amb propietaris clau, Pierre, el nostre cap de projecte, em va resumir la situació: “Ils veulent le beurre et l’argent du beurre”. Sabien que els terrenys al voltant de les estacions incrementarien el seu valor, però pretenien que la indemnització per la superfície ocupada es fes al preu de futur. El final de la història és conegut: la gran idea (sense ironia) de Forné no es va poder materialitzar per manca de terrenys a un preu assequible on poder assentar-la.
La situació actual no ha canviat: la terminal de busos es va construir sobre el Valira. El Govern ni tan sols va cercar alternatives. El riu, tots sabem, no té cap valor, és gratis. Les parades de bus són incòmodes, d’unes dimensions insuficients per absorbir i protegir els usuaris i encabir més d’un bus alhora. Algunes se situen en rotondes desafiant les normes de seguretat viària més elementals. Fins i tot s’han unificat en una única parada els dos sentits de circulació. Per no parlar de les immediatament contigües a passos de vianants, cruïlles, sortides de pàrquings...
Quan, en l’afer de la taxa de descarbonització, vaig escoltar els grups de la majoria acusar el grup parlamentari socialdemòcrata de respondre als interessos de les empreses petrolieres em va semblar el súmmum del cinisme. Precisament ells, els subordinats als interessos dels terratinents i dels especuladors, els que han estimulat el model de creixement urbà tipus casino, els que coaccionen els comuns per reduir o anul·lar la cessió obligatòria, tenen la santa barra d’estigmatitzar la resistència de l’oposició enfront de les seves mesures inequitatives. 
La mobilitat no és, ni pot ser neutra, com tampoc no ho és la morfologia urbana i periurbana que tenim, fruit d’anys de polítiques paleoliberals de claudicació a les conveniències dels grups hegemònics, unes polítiques que augmenten les desigualtats socials, discriminant i provocant l’exili a moltes famílies de baixos i moderats ingressos que no poden assumir els preus de lloguer i compra que es practiquen a les parròquies centrals. 
L’espai destinat a la mobilitat és, a Andorra, l’espai residual, el que sobra després de les operacions especulatives i dels processos de mercantilització urbana. Un espai exigu i de baixa qualitat que han de compartir vehicles de motor, vianants, ciclistes i altres usuaris. 
Enfocar racionalment la mobilitat sostenible suposa tocar de peus a terra, abandonar les apassionades visions de les diverses confraries del tren, del tramvia, del troleibús, de la bici, del patinet o del transport per cable. Perquè quan aterres, acabes sempre caient a les propietats de l’oligarquia terratinent o de les promotores que volen le beurre et l’argent du beurre. Implica que el Consell General legisli: una llei marc de transports i mobilitat; refer de cap a peus la llei d’expropiació; adaptar, d’acord amb les necessitats actuals, el iura in re aliena, quan i com s’han de constituir les servituds de pas, de vol, de manteniment o d’evacuació. 
Sense constituir sòl públic, no hi pot haver xarxes de mobilitat sostenible, per molt que se subvencionin els luxes elèctrics als que menys ho necessiten i per molt que es maltracti l’usuari més fràgil econòmicament amb impostos extraordinaris als combustibles fòssils.