Travessant els ponts andorrans

Deia Newton que els homes construïm massa murs i no suficients ponts. Potser és veritat a la resta del món, però al nostre país no solament els hem construït, sinó que també els hem deixat travessar. Cal no oblidar que els ponts sempre han estat un símbol universal de recerca, de trànsit, de connexió... i sobretot d’unió. I la nostra terra, país de pau secular, ha estat el pont que ha unit l’ahir i el demà o, dit en altres paraules, les dures vides anteriors d’aquells que un dia van haver de marxar d’aquestes terres amb l’expectativa d’un futur i d’una vida millor.
Però alguns ponts també emmalalteixen, pel trànsit i pels anys. Per això n’hem de tenir sempre cura, perquè puguin seguir unint o, si més no, recordar que en altres temps ho han fet malgrat que molts ja no ho recordin ni ho agraeixin...
Fa pocs dies llegíem a la premsa que el pont de la Margineda, construït l’any 1487, s’havia de reforçar. Si això serveix per evitar ensurts tan dramàtics com l’ensorrament de Sant Vicenç d’Enclar, al·leluia! Un pont que amb 533 anys d’història anava, segons un document lauredià de l’època,  “del Coll de Vita Romana tirant al Pont Nou e de Prat Primer tirant a Palomera...” Tret d’aquest, del massanenc pont de Sant Antoni de la Grella –més modest i no pas tan antic– i del pont d’Ordino –molt antic però que l’any 1980 va ser traslladat per sobre de Llorts, força més al nord d’on va ser bastit–, la resta de ponts importants del nostre país, testimonis vius d’un passat a vegades massa oblidat, són tots escaldencs!
L’estrella, sense cap mena de dubte, és el Pont dels Escalls, on va tenir lloc la signatura dels Pariatges del 1278 entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix. També va ser l’escenari escollit (exactament a la torre gòtica que hi havia al seu costat) per a la signatura, el 1881, del tractat que en du el nom, que posava fi a la revolta protagonitzada pels dos partits polítics que, amb destitució del Consell General inclosa, pretenien aprovar la construcció de balnearis i casinos a Andorra sense el vistiplau dels coprínceps.
El pont Pla (1717), el pont d’Engordany (1785), el Pont de la Tosca (1820), el Pont de Fhasa (1929) i el pont Sassanat (1942), a la nostra estimada Vall del Madriu, completen la llista escaldenca. Però en trobaríem molts més, modestos i rudimentaris, passejant per les nostres benaurades muntanyes, com aquells primers troncs que permetien, des de l’inici del temps, travessar rius i unir valls.
Tant de bo Andorra sigui algun dia reconeguda internacionalment per haver bastit ponts per aquells que, en temps de fam i de guerra, necessitaven creuar “a l’altre costat” i cercar una vida digna. Ara que els temps difícils han tornat, potser aquells que van creuar els nostres ponts ara n’haurien d’estendre alguns per nosaltres... De ben segur ho agrairíem lluny d’afirmar, com ho feia Bertrand Russell, que el més difícil d’aprendre a la vida és quin pont cal creuar i quin pont cal cremar.