La celebració, dilluns vinent, del 23è aniversari de la Constitució ens hauria de fer reflexionar sobre el molt que es pot aconseguir quan s’opta per la via del consens. Els que, per qüestions professionals, vam viure de prop la seva redacció vam poder comprovar les dificultats que hi va haver en aquest procés. L’objectiu comú de dotar el país d’una Constitució moderna que en permetés l’homologació internacional i que a la vegada fos una eina útil per encarar el futur amb garanties, es va imposar. Les desavinences entre faccions, que sempre n’hi ha, van quedar al marge i també es van haver de superar diferències importants amb els coprínceps. El que trobo a faltar és que no s’hagi intentat treballar amb aquest mateix esperit d’entesa en altres matèries, una cosa que hauria de ser possible en un petit país com el nostre. Des d’aleshores són moltes les ocasions en què s’ha utilitzat el terme pacte d’Estat, però que ara recordi mai s’ha tornat a repetir aquella unitat no només entre les forces polítiques, sinó en la mateixa societat. Ara els polítics tenen l’oportunitat d’explorar aquesta via en dos temes clau com són l’acord d’associació amb la UE i la sanitat. Pel que fa al primer, tothom està pendent del que els liberals acabin decidint aquesta setmana. I quant al segon, el nou ministre de Salut va tornar a fer un oferiment a totes les forces polítiques fa tan sols uns dies. No s’ha d’oblidar, però, que un pacte com aquest ha de comptar també amb la complicitat de la ciutadania, que és la que d’una manera o una altra ha d’aprovar (o no) el seu resultat.
