El Bondia del 24 de juny va publicar (portada i pàgina 3) que un centenar i mig de famílies argentines han hagut de marxar d’Andorra perquè no complien els requisits per al reagrupament. Durant les darreres setmanes hem llegit notícies que hotels i restaurants es queixaven per la manca de personal per contractar. Al país li convé una reflexió lúcida sobre el lloc dels immigrants en l’economia andorrana avui i demà.

No podem negar que l’aportació dels treballadors immigrants és important en un context d’envelliment de la població andorrana, d’augment de necessitats de mà d’obra en serveis essencials i de tensions creixents de contractació en nombrosos sectors, no pas únicament en l’hoteleria.

Si no canviem el model de país, la necessitat d’acudir a la contractació de mà d’obra estrangera serà determinant en els anys i decennis que venen, per situar la ràtio d'entre actius i pensionistes a un nivell que permeti mantenir el nostre model social. La col·lectivitat nacional andorrana, el Consell General i el Govern, han d’inventar, amb urgència, una política d’integració de la immigració, la que arriba i la que vindrà, ja que l’origen d’aquesta arribada és l’oferta de treball d’Andorra.

La dinàmica migratòria ha estat un component estructural del creixement econòmic andorrà d’ençà els anys seixanta del passat segle. Però no hem fet mai un debat valent sobre les causes –i les conseqüències– d’aquest enorme augment de la població. El debat necessari s’ha desplaçat cap a altres qüestions, en particular la immigració il·legal i el reagrupament familiar.

Analitzant el mercat de treball, es constata que els immigrats tenen un paper econòmic cabdal, complementari de la mà d’obra nativa o resident històrica al país. Molts sectors estan avui sotmesos a tensió: atenció a la persona, neteja, construcció, logística, informàtica, sanitat.

Sectors i professions que pateixen per trobar personal i, si es fan projeccions, es veu un agreujament d’aquestes tensions i fins i tot penúria de personal disponible. Sabem que la immigració més recent té una forta presència en els sectors de la neteja, de l’ajuda a domicili o de la restauració. Però també hi ha necessitats en professions qualificades.

Gairebé cada setmana el Butlletí Oficial publica edictes del Govern amb decrets atorgant autoritzacions d’habilitació especial a metges i cirurgians especialistes, infermeres i psicòlegs.

Cal sortir de la imatge que la immigració té un cost excessiu per a la societat andorrana. Els treballadors immigrants participen activament al finançament de la seguretat social per la via de les cotitzacions. La protecció social depèn del treball i no de l’origen dels treballadors. Tanmateix, malgrat la seva utilitat social i econòmica manifesta, molts nous immigrats es troben confrontats a una persistent precarietat.

La població andorrana d’origen envelleix i la natalitat baixa, el que vol dir que la proporció de suport demogràfic entre actius i inactius es va degradant i amenaça tot l’edifici de les solidaritats que han estructurat el nostre model social d’ençà el 1970.

La conclusió, ens agradi més o menys, és que sense l’arribada de mà d’obra immigrant que aporti noves cotitzacions a la Caixa Andorrana de Seguretat Social no ens en sortirem.

Es podrien afavorir polítiques per augmentar la taxa d’activitat de la gent gran, endarrerint la jubilació, però aquest augment de cotitzacions tampoc no permetria estalviar-se una aportació important procedent de la immigració.

La prudència i el seny aconsellen no pas d’obrir les fronteres a tots els vents, però de mantenir el nivell d’obertura actual del nostre país a la immigració orientant més acuradament les entrades cap a l’activitat econòmica i no pas vers les residències fiscals. I vetllant per acollir i integrar correctament els nouvinguts.

Hem de trobar una nova política d’immigració on no sigui l’especulació sinó el treball que tingui el paper d’eix vertebrador.