Un pare va dir al fill: dedica’t a la política, treballaràs en la millor empresa perquè mai té crisi. El fill es va fer gran. I tal com li havia dit el pare, es va allistar al partit que més possibilitats li oferia d’aconseguir ràpidament un càrrec públic. Molt hàbilment es va “saber” col·locar a les llistes, i amb gran sort la candidatura de la qual formava part va ser la que va recollir més vots en les eleccions. Des d’aleshores ha estat “treballant” en la millor empresa, participant –o si més no obeint els de dalt– en la presa de decisions cabdals que marcaran les vides actuals i de futur de cada membre de la comunitat en què es troba. Des d’aquesta posició, de mercenari de la política, les coses es veuen amb un altre prisma. L’interès general queda en segon terme i la principal preocupació és saber què serà de mi demà. I, és clar, tants anys allunyat del carrer fa difícil, per no dir impossible, percebre la vida tal com és i sense filtres de color rosa. La conclusió és clara. El pare que va aconsellar al fill fer-se polític per treballar a la “millor empresa” podria considerar-se com un individu d’alt risc per a la societat. Un element distorsionador de la seva bona marxa. Perquè aquest pare no havia entès, per ignorància o per maldat, que un Govern no és cap empresa i que la tasca de polític no és cap feina. Només una curiositat, per acabar. El fill d’aquest pare tan lúcid va acabar de potetes al carrer quan l’electorat, enfadat per la seva baixa productivitat, va votar no renovar-li el contracte.
