Andorra necessita treballadors. La recuperació després de la pandèmia ha anat com un coet i les ofertes de feina s’han multiplicat. No parem de sentir que l’economia va bé, però alhora moltes famílies pateixen. La problemàtica de l’habitatge no recula i pesa com una espasa de Dàmocles sobre seu. Temen no poder pagar la renda a final de mes o tremolen només de pensar a haver de buscar un altre sostre, perquè de lliures sembla que n’hi ha pocs i a preus inassolibles per les seves butxaques.
Les darreres declaracions del cap de Govern i la ministra d’Habitatge tan sols han contribuït a indignar encara més aquells que fa temps que veuen com el país que inicialment els va acollir amb els braços oberts, o aquell on fins i tot han nascut, ara els n’expulsa.
Sentint algunes declaracions i veient a qui es rep ara gustosament, sembla evident que aquells que no disposen de determinades quantitats de diners al compte corrent només són benvinguts per un motiu: treballar. Mà d’obra que cobreixi tots aquells llocs que la població del país no pot ocupar, però que quan acabi la jornada laboral agafi els trastets i desfili frontera avall. El país té les limitacions que té i aquí no hi cabem tots. És clar! Com és que no ho havíem pensat abans? El que no tinc clar és si algú ha pensat què passarà quan tota aquesta mà d’obra no només vagi a viure a fora, sinó que s’hi quedi a treballar perquè hi trobi condicions millors. Qui farà la seva feina, llavors?
Tant de bo poder sentir paraules diferents, paraules de suport per a aquells que ho necessiten i que contribuïssin a la cohesió i no a la divisió entre rics i pobres. Això és el pitjor que li pot passar a una societat.
