Tren? Però si no tenim autobusos

Assistim, embadalits alguns, al debat sobre una futurible línia ferroviària que enllaci Barcelona amb Andorra passant per la Seu i donant servei a la Cerdanya. Fantàstica idea!, diré, per evitar el risc que m’assenyalin novament com una rància que està en contra de tot. Així que olé, olé i olé!, aplaudeixo de tot cor. No obstant això, és un projecte a molt llarg termini, d’aquests que agraden als nostres pròcers d’una banda i l’altra de la frontera. Permet parlar amb paraules i xifres molt grans, però a llarg termini. Fer volar coloms, que queda bé als programes electorals i compromet poc. Però quan parlem de l’aquí i l’ara, el dia a dia amb els seus grisos problemes, es diria que se’ls fa bola. Sí, el Govern sembla que ha posat carn a la graella per apostar pel transport públic. També els executius espanyol i català. No obstant això, hi ha bosses de persones, de viatgers, de ciutadans, que en queden exclosos per raons diverses. Començant pels treballadors transfronterers: de públic només hi ha un servei caríssim i deficientment ajustat a les seves necessitats. I en aquestes mateixes pàgines parlem dels usuaris de la línia entre Barcelona i Andorra que són castigats per la companyia –com totes, gasten moltíssim en publicitat i poquíssim a cuidar el client que ja tenen– per viatjar amb un abonament a preus reduïts. Un abonament que la companyia comercialitza i ells han pagat. Les autoritats d’una banda i l’altra, mentrestant, on són? No hi tenen res a dir? Cap capacitat d’intervenir? No són aquests també ciutadans? Si els punxen, no sagnen?